CONSORCI DEL PARC DE COLLSEROLA
l’activitat agrícola, però en queden
moltes. Sigui per la bellesa del seu
agençament, sigui precisament per
la dificultat de trobar-les, que les fa
més recollides i íntimes, n’hi ha
moltes de molt interessants. Les de
l’Arrabassada, la de la Budellera, la
d’en Canet, la de l’Ermetà, la de
l’Estrangulador, la Font Groga, la
de Can Maillol, la d’en Ribes, la de
la Salamandra, la d’en Sert, la de la
Senyora. Totes, amb l’ajuda de les
guies del Centre, són fàcilment trobables.
del Montseny al Garraf, sempre
sense trepitjar asfalt? A més a més,
així garantiríem la supervivència de
la fauna, perquè l’intercanvi entre
els animals és precisament el que
facilita la permanència de les espècies.
Tanmateix, ja avui en dia s’hi pot
córrer molt, per Collserola. No cal
ser caminadors de senders d’aquells de Gran Recorregut. Al mateix Centre us donaran petites
guies per fer “passejades” de quinze, vint, quaranta-cinc minuts. N’hi
ha una, la de les Fonts, que us porta a veure’n tres, de fonts, però
també a veure uns roures meravellosos, centenaris, i que us permet
seure a la taula “dels set bisbes”,
els que van anar a visitar Jacint Verdaguer. Si us animeu a una caminada d’hora i quart, trobareu una altra font, i podreu visitar una masia
que encara es manté en funcionament, i veureu un pont, i escales,
tot de fusta, pel mig del bosc.
Diuen que abans hi havia centenars de fonts. Han anat desapareixent, és clar, per la desaparició de
Núm.
278
Si ens allunyem una mica, ja entrem en l’anàlisi de les característiques de la serra. Ens trobarem amb
el solell, el vessant barceloní, el
que dóna a mar. Hi ha brolles, on
hi ha la ginesta, el fonoll, el card.
Hi ha màquies, on s’hi dóna el
bruc. I les garrigues, també amb
bruc, i amb garric, que els qui no
en sabem confonem amb alzines
petites, i argelaga, i lligabosc. Tota
mena de grills i llagostes. I pocs arbres. Aquests queden per a l’obaga, a la part nord-est de la serra,
amb els boscos magnífics de Sant
Medir, de Valldaura, de la Reserva
Natural de la Font Groga. Alzines,
roures. Heures pertot. I després els
ambients de ribera, amb verns,
avellaners, pollancres. I aigua: salamandres, toixons (que suposo que
mai no veurem), polles d’aigua,
oriols. I, omnipresents avui en dia,
tot de senyals del pas de porcs senglars. La natura, que tant ignorem
la gent de ciutat i que tenim aquí,
tan a prop.
També podem trobar-hi coses extraordinàries. “La Pedra”, per
exemple. És un monu ment megalític que diuen que transmet una forta energia. Hi ha qui hi va a fer
exercicis de relaxació, de meditació. No sé què dir-vos-en. Però sí
sé que a muntanya s’hi ha d’anar
amb la ment oberta, en la plena
disposició de rebre totes les energies que desprenen els arbres, la
natura en general, que aquestes sí
que, sens dubte, són reals.
Tres membres del Club Muntan-
yenc de Sant Cugat, que sí que senten la natura, van treballar un any,
“resseguint camins i racons”, per tal
de fer una col·lecció de fitxes d’itineraris. Les va publicar l’Els 4 cantons, el fals “diari” de Sant Cugat, i
inclouen fins i tot aquelles carpetes
de plàstic, que tant agraden als vailets i a mi, proveïdes d’un cordill
per dur-les penjades del coll i poder-les consultar, sense aturar-s’hi,
amb tota comoditat. Són vint itineraris, tots d’entre quaranta minuts i
dues hores i mitja, encara que la
major part són d’una hora de mitjana. El pantà de Can Borrell, l’ermita
romànica de la Salut, el Camí dels
Monjos (l’excursió més llarga), el
cul-de-sac del pi de Can Gordi, l’aqüeducte inacabat de Can Ribas.
Ermites, fonts, llacs, un aqüeducte,
tot al bell mig de Collserola. Aneuhi. No us ho perdéssiu.
És bo saber que hi ha gent que treballa per a la cura de tot això. El
meu pare m’explica que l’ermita de
Sant Adjutori, que és una curiosa i
diminuta ermita del segle XII, de
planta circular, que estava literalment destrossada, ha estat restaurada recentment. Ell no hi ha tornat
encara, després d’aquesta restauració, i cal dir que a la fotografia que
n’ha vist li ha semblat que el que hi
han fet ha estat una mica excessiu,
però la veritat és que abans d’aquesta feina l’ermita produïa la
sensació que podia caure a terra en
qualsevol moment. També m’explica el que signifiquen les fletxes
grogues que hi ha pintades al començament de l’Arrabassada, per
la banda de Barcelona. De fet, pugen ja pel Passeig de Gràcia i comencen a la Plaça de Catalunya.
Són el Camí de Sant Jaume, el que,
un miler de quilòmetres més enllà,
arriba a Santiago de Compostela.
Des de fa onze segles, sempre hi
ha hagut gent que ha mantingut
perfectament senyalitzat el Camí,
amb aquestes fletxes grogues amigues que no permeten que t’hi extraviïs. Quan ho estàs caminant,
aquest pensament t’emociona, t’ajuda. Doncs bé: resulta que al barri