amb els seus ulls preciosos. Bé,
també vaig endur-me’n l’altra filla,
que té dos mesos només, però, és
clar, aquesta la portava en un cabasset i, tan petitona, encara no
pot fruir conscientment del plaer
de passejar per la muntanya.
Feu-me cas: d’entrada, aneu-hi al
Centre d’Informació del Parc de
Collserola. Aneu-hi. Aquesta senzilla visita dóna ganes de conèixer
de debò tota aquesta zona, molt
menys coneguda del que caldria.
Tot just entrats al Centre, us trobareu una petita exposició de plafons
que ens fan, en uns murals pintats
amb veritable gràcia, una aproximació gràfica als diferents hàbitats
que hi ha al massís. Ens mostren la
fauna i la flora de l’entorn, i constitueixen una ben agradable invitació a posar-se a caminar i anar a
veure, de debò, la realitat de tot
allò. A la serra de Collserola poden
trobar-s’hi amb relativa facilitat esquirols, i conills, i guineus, i avui, a
dojo i pertot arreu, porcs senglars.
I xoriguers, i cucuts, i garses, i ballesters. I des de casa de la meva
germana jo he sentit rossinyols i,
cada nit, l’òliba. Però és molt difícil, és clar, de trobar-t’hi amb un
teixó, o amb un bernat pescaire, o
amb un abellerol, que és tan maco.
I és magnífic de saber, en mirar
aquests plafons, que sí que n’hi
ha, i de veure la curiositat de la nena per conèixer aquests animalons,
que ella mai no ha vist. Estan
esplèndidament dibuixats, i de
molts d’ells pots escoltar el sons
característics, perquè els tenen registrats i pots sentir-los si pitges el
corresponent botonet. Quant a la
flora, també hi trobem les plantes
més característiques, i comencem a
aprendre coses al voltant de l’evolució que el paisatge ha anat fent,
precisament en funció del desenvolupament, o de la minva, que
plantes i arbres han anat experimentant amb el pas del temps i sota l’acció de les circumstàncies, l’home entre elles. Es veu que al
Centre contínuament reben visites
d’escoles, que l’utilitzen com a primera aproximació al parc i, també,
al coneixement de la relació que
sempre s’ha donat, en diversos
sentits, entre la vida dels éssers humans i el seu entorn.
El massís de Collserola forma part
de la cadena litoral, un sistema
muntanyós que s’estén gairebé des
de Roses fins al Pla de Castelló, en
paral·lel al mar i sempre a molt poca distància d’ell. Zona, doncs,
sempre molt habitada, i voltada de
poblacions molt properes. Té una
llargada de uns disset quilòmetres,
amb una amplada d’uns sis. És a
dir, una extensió de poc més de
8.000 hectàrees, al bell mig de l’àrea metropolitana de Barcelona,
amb una enorme facilitat d’accés
des de tot arreu. S’hi pot arribar als
CONSORCI DEL PARC DE COLLSEROLA
IX Premi APB - finalista 21
seus diferents punts en cotxe, en
moto, en bicicleta, en funicular, en
tren. A peu. Sempre en pocs minuts. Des de Sant Cugat, si comences a caminar a la porta del monestir, als deu minuts, a pas tranquil,
ja ets al bosc, al costat del Pi d’en
Xandri. Pensem, a més a més, que
altres components de la cadena litoral s’hi troben molt a prop: el
Montseny, el Montnegre, la serralada de la Marina, Sant Llorenç de
Munt, l’Obac, el Garraf. Els equips
que tenen cura de la Serra de Collserola intenten crear una sèrie de
corredors naturals que uneixin
aquesta sèrie d’indrets i que evitin
el seu aïllament, amb la idea d’aconseguir una xarxa de parcs naturals. Aquesta gent creu, i s’esforça
per aconseguir-ho, que el futur de
la serra passa per la connexió entre
totes aquestes zones verdes. ¿Us
imagineu com seria de meravellós
poder fer rutes de muntanya des