IX Premi APB-Entrevista guanyador 19
Realment, després de llegir
l’article venen moltes ganes
de reivindicar la lentitud.
Però, com es pot portar a la
pràctica aquesta manera
d’entendre el temps?
Precisament aquest és el plantejament de l’article, si reconeixem el
fet de l’acceleració de tots els procesos, aleshores la solució se’ns
presenta d’una manera òbvia. També és veritat que les coses òbvies
solen ser les més difícils de dur a
terme o d’explicar. O sigui, que cal
fer les coses amb més lentitud, i
això no significa fer totes les coses
lentament: aquesta és la reivindicació. Si estem notant que fer les coses d’una manera ràpida és un problema, doncs, caldra intentar
identificar quines són aquestes coses i intentar fer-les més lentament.
D’aquesta manera, potser descobrim que hi ha moltes coses que
no es poden fer més que lentament, o el que seria el mateix: amb
el temps just i necessari per dur-les
a terme. Hi ha un exemple molt
clar d’això, com ara la digestió d’un
menjar, que sempre requereix d’un
temps determinat i no de qualsevol
altre.
A l’article parles del moviment Citta Slow que treballa
amb l’objectiu de fer les ciu-
tats més lentes. Això és viable?
De fet, moltes de les característiques que s’atribueixen a una ciutat
lenta les coneixem a partir d’altres
plantejaments que ja s’estan portant a la pràctica a les nostres ciutats, com ara els criteris de sostenibilitat en l’urbanisme. El moviment
que reivindica les ciutats lentes
adapta aquest concepte i d’altres
per preservar els ritmes lents i saludables a la ciutat i promoure una
qualitat de vida i la salvaguarda
cultural i ambiental del territori.
Aquesta visió la va tenir Carlo Petrini, arran de la instal·lació d’un
McDonald’s a la plaça d’Espanya
de Roma, tal com explico a l’article.
A partir de la reflexió que li va produir aquell fet, va promoure l’Slow
Food, com una manera de denunciar el Fast Food. Fa uns anys
aquest moviment, centrat en els
comportaments relacionats amb
l’alimentació, s’ha extrapolat a la
ciutat, que és el recinte on tots vivim. A partir d’aquest plantejament
s’han elaborat uns paràmetres relacionats amb la sostenibilitat urbana
que han d’acomplir les ciutats que
es volen reivindicar com a lentes. A
hores d’ara hi ha més de trenta ciutats italianes que han apostat per
aquest model i l’organització Citta
Slow s’encarrega de certificar i di-
fondre que acompleixen els paràmetres de ciutat lenta.
La conclusió és que cal emmirallar-se o seguir els
exemples que ens ofereix la
natura?
Podem caure en un tòpic quan
diem que cal mirar la natura a l’hora de fer bé les coses. Però sí, cal
reconèixer que la natura és una garantia de que les coses estan ben
fetes perquè perduren al llarg de
l’evolució. De fet, la natura no ha
fet més que reproduir els processos que han resultat més eficients
per a uns objectius molt concrets.
Per exemple, les plantes podrien
aprofitar més energia solar de la
que capten, però, amb la quantitat
d’energia justa que aprofiten del
sol ja en tenen suficient per als
processos vitals que tenen establerts. Aquesta és la reflexió més
important que ens pot aportar la
natura, perquè els humans solen
fer el contrari: augmentar la producció sense tindre en compte els
recursos. I, en aquest sentit, els factors ambientals mai s’han tingut en
compte. Davant aquest comportament cal emmirallar-se amb l’eficiència de la natura a l’hora de fer
les coses.
Francesc Vila
Núm.
278