Cada persona del públic ha d'estar preparada per rebre impactes sonors, visuals i emocionals que
facin que alguna cosa es mogui dintre seu: aquest és un concert on el protagonista és el
moviment i hem de deixar que també alguna cosa es mogui dintre nostre. El públic ha de venir
amb la ment oberta: deixar que entri la proposta sonora, visual i sensorial. Només així, quan acabi
el concert, haurem notat que alguna cosa s'ha mogut i que som una mica diferents de quan hem
entrat a L'Auditori.
El món de la música de concert ha consolidat al llarg dels anys una sèrie de rituals, de maneres
de fer, molt concretes i força rígides: la disposició de les cadires i faristols a l'escenari, l'entrada
dels músics, els aplaudiments, l'afinació en escena, l'entrada del director, el director que dóna
l'esquena al públic i dirigeix l'orquestra, el respectuós silenci entre els moviments de l'obra, els
aplaudiments finals, el director que marxa, que torna a aparèixer per saludar, que fa posar dret el
concertino (el primer violí), etcètera. Tota aquesta coreografia escènica forma part de la música
simfònica. Al concert Somnis de músic ens hem plantejat si la música simfònica —en el cas que
ens ocupa— es pot presentar d'una altra mane Ʉ