SOM - la revista de l'AMPA i l'Escola El Cim - Juny 2019 AMPA EL CIM REVISTA 2019 | Page 19

que una petita part de mi sabia que m’enduria aquell
instant per sempre.
Quan va acabar, va mirar al voltant de la sala,
assegurant-se que ningú l’havia escoltat. Jo només
podia mirar-lo i somriure. Em va dir:
-Ara t’explicaré una història.
I va començar a recitar-me la seva vida, a poc a
poc, sense deixar-se cap detall i aturant-se en el seu
primer amor, la primera vegada que li van trencar el
cor, que coincidia amb l’anterior; o quan amb 16 anys
el va identificar la policia.
Alguns records portaven rialles amb ells i altres
naixements de llàgrimes del passat. No va parar de
parlar en tota l’estona. A vegades havia de parar per
tossir, per mocar-se o per posar-se bé la mà dreta, la
paralitzada, però la conversa fluïa i jo l’escoltava com
qui escolta les orenetes cantant. No em volia perdre
cap detall. Em vaig fixar en què les parts en les quals
anomenava a la seva família es tensava una mica,
però era el primer dia que ens coneixíem i jo havia
vingut a escoltar. Quan el van venir a buscar per anar
a sopar, em va fer prometre-li que tornaria. La veu
trencada que va utilitzar en pronunciar aquelles
paraules em va trencar el cor.
paralitzada i d’un ull no hi veia. A vegades xiuxiueja-
va paraules incomprensibles. En aquell moment em
preguntava si estaria recitant algun dels seus poemes.
Tenia la sensació que la seva vida interna era merei-
xedora de conèixer, i sabia del cert que cap història
havia de ser silenciada. Potser aquella frase va ser la
que em va empenyer a seure al seu costat, primer
sense fer gaire soroll, perquè fos ell qui advertís la
meva presència. Recordo que va girar el cap lenta-
ment i em va mirar. Simplement això. Em va mirar
amb els seus ulls color esperança i va fer-me un mig
somriure. De la retina van néixer estrelles, o van des-
pertar d’una llarga jornada de son, i per fi van poder
sortir a il·luminar la foscor. A vegades només necessi-
tem que una persona vingui a acompanyar-nos, a
fer-nos recordar que importem. I aquesta reflexió
està lluny de ser un acte egocèntric, jo només era un
cometa que observava des de la llunyania com una de
les estrelles feia pampallugues.
La següent setmana hi vaig tornar. Em van
explicar que en Víctor estava a infermeria i em vaig
espantar. L’auxiliar em va dir que havia anat per una
petita revisió a la mà, que tornaria en unes hores.
Vaig seure amb l’Antonio, un home astut i espavilat,
ja més tranquil·la. Vaig riure moltíssim amb ell; em va
explicar que li havia fet una broma a una de les infer-
meres i que elles havien plorat del riure. Realment
anar a la residència era curatiu. Sorties amb una sen-
sació de pau interior que no es pot descriure. S’ha de
viure.
En Víctor va venir unes hores més tard, i vaig
acomiadar-me de l’Antonio per asseure’m al seu cos-
tat. L’alegria que vaig trobar als seus ulls va fer que tot
valgués la pena. De veritat.
Vam passar-nos la tarda entre versos, històries i
rialles. Estar amb en Víctor era com estar amb un nen
atrapat dins el cos d’un ancià. També va haver-hi
moments de silenci, amb els que simplement gaudí-
em de la companyia de l’altre i escoltàvem la televisió
comuna del saló. Em va explicar que el seu fill l’havia
vingut a veure un cop, però que un dia es va cansar i
va deixar de venir. Diu que es van emprenyar, que van
deixar de parlar-se i que preferia morir-se sol que
acompanyat per ell. Sé que no sentia el que deia, però
estava enfadat. Furiós. Vaig comprendre que no ho
A continuació en Víctor va agafar aire, va omplir
els seus ja dèbils pulmons i va entonar un poema.
Així, de cop. Jo avui encara no trobo les paraules ade-
quades per descriure la pau que em transmetia la veu
suau d’aquell home. No em coneixia, però amb el seu
poema em va descol·locar. Parlava d’una flor en perill
d’extinció que moriria si no la regaven aviat. Parlava
d’ell. Parlava de mi. Parlava de la majoria d’ànimes
d’aquella sala. Parlava de tant i de tan poc a la vegada
-19-