De l’amor a l'odi
Aquesta sóc jo, la típica noia normal enamorada de la vida, de tots els seus plaers i camins. Arriba un moment en què t'adones que hi ha coses que no pots permetre, que per molt que estimis algú, com molts diuen, hem de viure l’avui i l’endemà perquè la vida només són dos dies. Gaudeix-los a la teva manera, sobretot no deixis que ningú et domini, encara que l’estimis. Aquesta és la meva història.
Em vaig enamorar d’un noi bru, amb els ulls color verd i amb un somriure increïble. Era fort, alt, musculós i amorós. El vaig conèixer al metge, sí ,sona molt estrany, però va ser un amor a primera vista. Estàvem allà esperant a la saleta, quan les nostres mirades es van creuar i ell em va somriure. Més tard, vaig rebre un missatge d’un desconegut al meu telèfon; vaig veure la foto i vaig saber que era ell. Vàrem començar a parlar dia sí, dia també, fins que va passar el que havia de passar. Aquell matí va ser tan especial per a mi! Vam anar al cinema i després a fer un volt pel centre. La mateixa tarda vam decidir començar a sortir, així sense més explicacions, va ser un amor ràpid i com tant ràpid, dolorós .
Portàvem ja dos anys d’estabilitat; encara que ningú apostava al principi per aquesta relació, ens estimaven. Per què hauria d’importar el que deia o pensava la gent? Ens passàvem els dies junts, abraçats i cecs d’amor. La meva mare no aprovava la relació; no li queia bé; simplement no li agradava per a una noia com jo. Ell era de barri, d’anar menys arreglat… A mi m’encantava. Jo sóc d’aquestes noies que han d’anar ben pentinades i maquillades, sinó no podria sortir de casa, i amb bona roba de marca; es podria dir que tinc tot el que vull. En canvi, en Marc havia de treball per poder guanyar-se ell mateix els seus calers. La seva mare estava malalta, havia d’ajudar-la quan ella ho necessités o es trobés malament. Encara que no tingués prou diners, era un noi llest, espavilat que sabia el que feia.
Desgraciadament, el novembre de 2008 el càncer va acabar amb la seva mare i ell es va quedar buit. Des d’aquell dia, no va ser el mateix. Encara que jo l’entenia, no era fàcil perdre la persona que t’ha ajudat a ser qui ets ara. Va canviar bruscament. Pel que fa a les seves amistats, va començar a sortir amb gent estranya, amb un altre rotllo del que portava ell. Els seus amics seien en un banc i començaven a fumar, a drogar-se, i jo començava a avergonyir-me d’en Marc. Per què feia tot això? La resposta mai va ser aclarida, ja que no li vaig preguntar.
Un dijous, quan vaig sortir de l’institut, vaig anar corrents a buscar-lo. El que no m’esperava és que ell estigués totalment desconcertat; no sabia on era, ni què feia, ni per què ho feia. Vaig deduir que un dels graciosos dels seus amics li hauria donat droga i aniria col·locat. Això no em va fer gràcia i vaig començar a fotre-li una gran bronca, encara que ell no s’assabentava de res. En arribar al seu portal, em va agafar del coll i em va empènyer per les escales. Vaig començar a sagnar. Això se li anava de les mans, vaig pensar. Allà estava jo, estesa al terra, amb una bretxa al front i els ulls plorosos, que representaven el meu dolor. Vaig poder trucar a l’ambulància i em van portar a l’hospital. A la nit, va venir a visitar-me. Anava bé, era conscient del que havia fet i entre sanglots va demanar-me perdó. Al principi, vaig pensar que això no tenia perdó, però després me’n recordava de tots els moment que havia passat amb ell abans que provés aquella merda. El vaig perdonar, però em va prometre que no tornaria a provar drogues mai més. Això no es va acabar, va quedar enganxat. No podia desfer-se d’aquest mono que li perseguia. Jo era la víctima de la seva violència, encara que no li deia res a ningú.
Aroa Perales i Maria Pardo
4t d’ESO B