Laia i el pensament_____________________
No us heu preguntat mai d’on ve el pensament? Majoritàriament tendim a dir que el
pensament prové del cervell, però, en unes inscripcions d’una llengua estranya, hi havia
representada una història que, suposadament, explicava la procedència del pensament.
Ningú sap si és certa o és, simplement, una llegenda… Jo, entusiasta de la fantasia, us
l’explicaré perquè deixeu volar la imaginació.
No fa tants anys, en una modesta família de Badalona, hi vivia una xiqueta menuda,
però molt astuta. La Laia tenia sis anys quan va començar a fer les típiques preguntes
del per què. Els seus pares, en Joan i la Marta, van intentar contestar-les totes i donarli
una educació rica en coneixements. Per això, tot i que en aquella època era molt difícil
poder estudiar, van aconseguir ingressar-la a l’escola del barri. La Laia, des dels primers
cursos de primària, s’aplicava al màxim en els estudis, ja que, per a ella, obtenir nous
coneixements no era cap tortura. Totes les ideologies que tenia no les amagava i això li
va causar uns quants contratemps. El que més la va marcar va ser que els seus
companys de classe, al veure que era una noia aplicada i estudiosa des de tan petita,
s’allunyessin d’ella. Així que, mig sola, enfocava les seves emocions en tardes de
música infinita i jocs de taula. I així van passar els anys, fins que va arribar a la
secundària.
Júpiter, des de l'Olimp, no podia contenir la fúria al ser testimoni de tal crueltat. No podia
entendre com, per la seva dedicació, la deixessin de costat. Així que, un dia, va baixar
a la terra amb aspecte de nen de la seva edat. Va entrar, com si fos un alumne nou, a
la classe de la Laia i es va guanyar la simpatia de tots els companys. A l’hora de l’esbarjo
es va dedicar a abraçar tots i totes, menys la Laia. El que aquesta no sabia era que
cadascuna de les abraçades era una maledicció que reduïa la capacitat de memorització
i atenció.
Al dia següent, el nen nou ja no va venir a classe, cosa que va entristir la Laia. Tot i que
li molestava que no l’hagués abraçat, va tenir una conversa força interessant amb ell a
la sortida de l’escola, i així s’havia guanyat el seu respecte. L’ambient a la classe era
diferent, i ella ho va notar. Als seus companys els costava el triple entendre la lliçó que
la mestra explicava. I això va fer que totes anessin a preguntar el que no havien entès
a la Laia. Al principi ella va cedir, i els explicava pas per pas la teoria. Però al cap d’una