setmana, es va cansar. Se sentia utilitzada, i es va negar a seguir amb aquell joc. I des
d’aquell moment, tota la classe es va haver d’aplicar molt per portar al dia els apunts.
Els anys van passar i la Laia ja era a la universitat i, com de costum, es passava el dia
entre llibres. Júpiter, que l’observava des de l’Olimp, estava fascinat. Hi havia molt poca
gent que gaudís llegint. Així que va decidir baixar de nou a la terra transformat en llibreter
ambulant. Va improvisar una paradeta de llibres al carrer Indústria, per on passava la
Laia constantment. Ella, estranyada, s’hi va aproximar per a fer-hi un cop d’ull. El llibreter
li recomanà amb insistència un llibre de tapa dura, d'aspecte antic, però amb els fulls
frescos. El fullejà lentament, pàgina per pàgina, i es sorprengué. Aquell llibre no contenia
cap història o il·lustració al seu interior. Júpiter, al veure la cara de sorpresa de la noia,
s’apressà a dir-li que era un llibre per deixar volar la imaginació, i amb dos arguments
més la va convèncer. Se’l va guardar a la bossa i d’allà només el treia quan era al
metro.
La Laia es va fer gran i al llarg de la seva vida, no s’havia separat del llibre en blanc, ja
que el portava sempre a la bossa. Tenia 89 anys quan va morir de vella. I, tal com havia
volgut Júpiter, la seva ànima no va anar ni al cel ni a l’infern, es va resguardar al llibre
en blanc. Mentre aquesta hi entrava, s’hi anava escrivint la seva pròpia història, la seva
vida. Els seus fills, al veure que el llibre buit, del qual la seva mare els havia parlat tant,
estava ple de paraules, el llegiren amb llàgrimes als ulls ja que es tractava de la història
de la seva mare. La Laia, des de l’interior, gaudia dels dits dels seus fills resseguint cada
línia escrita del conte. Des de llavors, cada persona que llegeix sencer ell llibre, obté el
do d’un bon pensament, amb una dosis extra de cultura.
Era feliç, morta però feliç, perquè estava dins el seu món.
Laia Montanyà Bertran
4t d’ESO C
*****