Eren faves comptades_______________________
Eren faves comptades. De dilluns a divendres, puntual com un clau, pujava al tercer
vagó del tren que m’havia de dur de Badalona a la plaça Catalunya. Al segon grup de
seients de la dreta, assegut en direcció contrària a la marxa del tren, a la banda de
passadís, cada dia laborable dels darrers cinc anys, em retrobava amb el Max.
Avui es repeteix el cicle. Pujo al vagó i ell ja hi és. Prim, alt, ros de mal pèl, pell
blanquinosa i amb una mirada que des d’uns ulls grisencs semblaven esguardar més
enllà d’allò que teníem davant.
Cerimoniosament, m’assec, com cada dia, just davant seu. Inclino el cap lleument tot
saludant i ell em respon amb un elegant moviment de cap, com si em donés la raó a qui
sap què, amagant una certa complicitat.
Cinc anys seguint aquest ritual i mai no hem creuat una paraula, malgrat les salutacions
diàries.
Jo sé, però, qui és. Sens dubte es tracta d’un
emigrant de l’Europa de l’Est, alemany de darrere
el mur. Un heroi que ajudava a fugir de l’Stasi
famílies senceres que es volien llançar als braços
del capitalisme que manava a l’altre costat del
mur. Centenars de persones haurien passat
d’una banda a l’altra i, si més no, haurien gaudit
d’un instant de triomf, d’una alegria infinita que duraria fins que topessin amb la realitat.
No ho feia per diners, no ho feia tampoc per motius ideològics. El que el movia era el fet
que el seu ajut garantia que aquestes persones, que ja estaven decidides a saltar el
mur, ho fessin amb seguretat i garanties. Ell els podia donar aquesta seguretat i, per
tant, podia salvar vides.
El 9 de novembre de 1989 va caure el mur, i amb la caiguda es va esvair la missió que
en Max s’havia donat. És per això que va decidir marxar. Va escollir com a destí
Catalunya, es va establir a Montgat i va buscar una altra causa que defensar.