La vida dels altres_____________________________
Aquesta història no tracta de mi, ni de ningú proper a mi, però crec que igualment m’hauria
de presentar. Em dic Hans Von Weimar, i soc part de la càmera governamental del Capitoli,
que controla el vast territori de la Federació d’Arcàdia. El meu càrrec específic no importa.
Fa uns anys, al 2030, vaig ser ascendit pels meus serveis al Règim del Cònsol Richter i vaig
haver de traslladar la meva oficina al centre de la capital, Berum. No era una cosa de la qual
havia de preocupar-me, ja que el nou monorail podia portar-me amb celeritat cap al meu destí.
Tot va començar un dia qualsevol, com aquest, o com ahir, o com demà. Els ocells feien
sentir la seva veu harmoniosa amb càntics dignes de la més entabanadora de les sirenes.
L’exòtica olor de les flors de pètals infernals portades des de la nació del Sol Ponent, es
combinava amb els sufocants núvols blancs dels grans vapors que expulsaven les
dantesques xemeneies. S’hi processaven amb cautela els materials portats des de les
explotacions dels territoris conquistats recentment per la Federació.
Em tapava el nas mentre caminava amb al meu maletí cap a l’estació del monorail. Les grans
naus voladores, que portaven estampades en el buc l’ull ominós que representava la vigília
del Cònsol, fregaven els grans edificis d’estil victorià i escopien el mateix fum blanc que les
fàbriques per tota la ciutat. Anaven déu sap on.
Sempre m’he preguntat com es veuria la gran ciutat des d’aquells vaixells voladors. Amb els
seus motors de turbina empesos per poderosos engranatges, feien des de terra un soroll suau
que, per als meus sentits, era música.
Vaig passar el meu bitllet una vegada vaig arribar a l’estació, i vaig pujar al vagó que em
tocava. Una obra mestra de l’enginyeria de la Federació que sobrevolava la ciutat entre els
edificis gràcies a un via magnètica que aguantava el vagó.
Mai he sigut una persona molt sociable. Estar envoltat de gent per primera vegada em
suposava un gran canvi. Em vaig preguntar si aquelles persones que m’envoltaven tenien
vides. És clar, quina qüestió més estúpida!, però, com devien ser les seves vides? Quins
devien ser les seves preocupacions?
Vaig sortir dels meus pensaments gràcies a un del homes que vigilava els vagons. Un revisor.
No va ser sinó l’inici de la meva obsessió per la vida de les persones.