Aquell subjecte va ser la meva inspiració. Era una persona jove. Era molt pigada i portava un
clàssic uniforme blau amb detalls daurats. No en sabia el nom, no sabia res de la seva vida,
no en sabia res, dels seus neguits. Cada dia que em dirigia cap a la feina, però, el veia, amb
aquell somriure que tan podia ser real com fals, o simplement un gest instintiu. Una obsessió
insana per pensaments pertorbats, que va continuar eternament fins a la fi dels meus dies.
Què pensen aquelles persones que no tenen històries? Què senten les persones que no
intervenen en el nostre dia a dia?
Daniel Zamora
1r de batxillerat A
*****