delicats, el vaig seguir durant una bona estona. Caminava amb un ritme cansat,
semblava que li costava aixecar les cames, com si portés un gran pes als peus.
De sobte va treure unes claus negres que semblaven molt antigues i les va ficar al
pany. En un tancar i obrir d’ulls ja era a dins de casa seva. Vaig seure al seu portal
per descansar una estona. Al cap d’uns minuts, un llum es va encendre a la meva
esquena. Em vaig aixecar amb un salt i vaig amagar-me darrere de l’arbre més proper.
Des d’allà vaig poder veure el que hi havia a dins. Una cinquantena de cavallets
omplien la sala d’estar. Pots de pintura oberts estaven tirats pel terra. Milers de
pinzells, de totes les mides possibles, restaven desordenats damunt d’una taula.
En una cantonada hi havia l’home, vestit amb unes robes blanques tacades de colors.
Estava de peu amb un petit pinzell marró a la mà. Vaig seure a terra i em vaig quedar
observant el quadre que anava prenent vida. Vaig perdre la noció del temps,
hipnotitzada amb el vaivé del seu pinzell i el desordre dels colors que s’anaven
col·locant damunt del llenç blanc.
Cada pinzellada, la feia amb una delicadesa absoluta. Les línies eren perfectes, el
dibuix començava a cobrar sentit. Estava pintant una noia. El primer que vaig pensar
va ser en la seva filla. El pintor va continuar donant vida al quadre. La noia tenia els
cabells daurats com l’or, acabats en uns rínxols brillants que li queien sobre la cara.
Els ulls, marrons, també brillaven i tenien la mirada fixa en l’infinit.
A poc a poc me’n vaig adonar. Sí, no en tenia cap dubte: la noia absent i delicada de
la seva pintura era jo.
Irene Estevan
1r de batxillerat A
*****