Crítica
La ladrona de libros
La ladrona de libros
«He odiado las palabras y las he amado, y espero haber estado a su altura.»
●
«Suelo atisbar un eclipse cuando muere un humano. He visto millones. He
visto más eclipses de los que quisiera recordar.»
La Mort narra les seves pròpies històries, històries sobre colors i supervivents que
han perdurat dins la seva memòria. Una d’aquestes històries és la de Liesel
Meminger, una simple noia de l’Alemanya nazi: abandonada per la seva mare,
caiguda en l’oblit, òrfena d’un pare del qual només en sap una paraula uniformada
(kommunist) i testimoni de la mort del seu germà petit durant el viatge en tren, no ha
tingut una vida fàcil. Però en el barri de Himmelstrasse, d’aparença pobre i nerviosa,
la seva vida canviarà de la mà d’un noi de cabells de color llimona que somia en un
petó seu i en Jesse Owens, en un jueu fugitiu de cabells com plomes que li ensenya