Relat de guerra i postguerra
Una vivència
Ara fa 78 anys que la guerra civil va arribar a un llogaret de Fuenteovejuna, Córdoba. Els meus avis, ara amb 85 anys, provenen d’allà i tinc la sort de poder escoltar les seves històries.
Explica la meva àvia que, amb només set anys, va veure massa coses. Recorda quan els soldats van fer fora de casa seva a ella i els seus germans i a la seva mare vídua. Aquella nit, van haver de marxar a un poble proper on tenien família i no hi havia tant de moviment. Van fugir amagant-se entre els soldats italians i àrabs que havien pres el llogaret, entre canonades, travessant les línies de foc.
En aquells tres anys de guerra, van anar sobrevivint amb ajuda d’altres famílies en la mateixa situació. Cadascú aportava el que podia, un refugi, menjar, treball,...
Però diu la meva àvia que el pitjor per a ells no va ser la guerra, ja que van tenir sort de poder-se refugiar. Per a ells la pitjor part va ser la postguerra. Quan van tornar al seu estimat poble de naixement, van trobar tot destruït. La seva casa no era ja com la recordaven. Tot estava trencat, no hi havia portes, ni mobles, tot era desolació; els havien saquejat. Però no només no tenien casa, sinó que tampoc no tenien res per menjar. Va ser quan van rebre la cartilla de racionament.
Recorda perfectament com havien de fer llargues cues per poder portar-se a la boca escassos aliments. Allà veien com excloïen a gent pels seus ideals polítics. I per aquests mateixos ideals té gravat a la ment com agafaven les dones i els hi rapaven els cabells, fent-les beure oli de ricí, separant-les dels seus fills i torturant-les, portant-se-les a la presó, castigant-les.
També té la horrorosa imatge de com van agafar a un bon home del poble i el van afusellar enmig de la plaça, davant de tothom.
Explica, que a les idees polítiques s’hi sumaven persones amb cert poder, que s’encarregaven de denunciar o fins i tot matar a les famílies per simples fets d’enemistats.