hasta precipitarse por mi barbilla y bajar surcando las arrugas de mi cuello. Apreté el
puño mientras dejaba que nuevamente se repitiera el acontecimiento. Notaba cómo se
debilitaban mis manos y se caían sobre las sábanas blancas.
Sabiendo que era el final, solo me quedaba una cosa por hacer. Como un reo de muerte,
que pide absolución de todos sus pecados, pedí disculpas con las pocas fuerzas que me
quedaban. Sentía cómo mi alma escapaba en ese susurro.
Acto seguido, solo pude escuchar un pitido y ver una luz blanca que venía hacia mí. Y
después el silencio roto por un llanto de recién nacido.
Aida Campozo
PRIMER De batxillerat
Narrativa en català (primer premi)
El secret de Nicholas Flamel
Per l’Isaac aquell era el seu refugi secret i que m’hi deixés passar la tarda amb ell era
sens dubte un gest d’apreciat, a la seva manera és clar. El lloc era més lúgubre del que
esperava i no pensava que la llum blavosa que entrava per la cúpula ajudés a crear un
ambient gaire acollidor. Suposo que el meu amic va veure la meva cara i em va fer un
gest amb el braç, convidant-me a passar amb el seu somriure usual. La certesa que tenia
de que l’Isaac no havia canviat gens ni mica en els més de quinze anys que feia que ens
coneixíem em feia sentir que el temps no havia passat i que seguíem sent dos estudiants
de filosofia a la universitat.
Vaig passar la primera hora amb la seva companyia, em va mostrar les diferents sales i
alguns llibres que volia que m’emportés a casa per a comentar-los la pròxima vegada.
Desprès, es va excusar i em va deixar sola, pel que vaig decidir pujar al pis superior, on
havia vist els àngels de marbre al entrar. A diferència del que m’hagués pogut semblar,
el segon pis era encara més fosc i només s’il·luminava amb diferents espelmes que
portaven ja molta estona enceses per la cera que havia regalimat i restava seca al terra.
En vaig agafar la més llarga i vaig caminar fins a la prestatgeria més propera.
L’ambient era el mateix que el d’un cementiri de llibres, però d’alguna manera
inexplicable això em feia aventurar-me cada cop més a la foscor. Vaig passar el dit per
sobre les cobertes dels llibres fins que em vaig parar en un de concret que em va cridar
l’atenció, un que amb un símbol brillant que lluïa al llom. No el sabria descriure amb
exactitud, només que es tractava d’una circumferència amb una creu al centre, la qual
tenia una serp enroscada. L’havia vist en els llibres de ciència de l’escola, però no
recordava exactament el significat.