un enviament d’alguna altra comarca que havia arribat, i que, per tant, ella hauria
d’ordenar. Un lleuger somriure va creuar la seva cara. La feina d’ordenar llibres era una
de les que més li agradaven, a la Roser. La varietat de gèneres que podia trobar li
agradava i, avui més que mai, necessitava alguna cosa que l’animés una mica. Donant
gràcies en silenci a qui fos que hagués decidit entregar els llibres aquell dia, va agafar el
primer i, donant una ullada a la primera plana, es va dirigir cap a les silencioses
prestatgeries.
La rutina va continuar durant una mitja hora. La Roser, ja una mica més alegre, portava
els llibres del seu taulell a les silencioses prestatgeries, organitzant-los rigorosament.
Aigua avall.
Va aturar-se i va mirar un altre cop aquell títol: Aigua avall. Una dolça veu, la de la seva
mare faria uns dotze anys, va ressonar al seu cap:
“Dos o tres xicots se varen deturar a la porta atrets per la batussa i per les rialles de la
Roseta.”
Una sola llàgrima va emprendre el seu viatge des d’un dels seus ulls marrons. La seva
mare i ella solien llegir llibres juntes. Era una tradició poc practicada per altres persones
de la seva edat, però a elles els encantava. Els dissabtes a la tarda, podien passar-se
hores davant la llar de foc, llegint en veu alta fins que es cansaven i passaven el llibre a
l’altra. Aquell era un dels llibres que recordava amb més intensitat.
Plorar no l’avergonyia, i la barreja de pensaments tristos i alegres li causava una
sensació plaent.
Aquells sentiments, aquell llibre, aquell títol, els records, van ser el que va convertir
aquell dia d’un pes mort a un dia de records feliços, de records de la seva mare.
Guillem León
SEgon D’ESo
Narrativa en castellà (primer premi)
La muerte pura
Cuando nació, sus padres decidieron no ponerle un nombre, pero tarde o temprano
alguien con aires de poeta decidió que aquella acción que ensombrecía al mundo y
aterraba a los jóvenes tenía que llamarse ``muerte´´. Han pasado siglos, probablemente