No em vaig moure. Respiràvem Roma des de les termes de Caracal·la i jo que tenia el
meu llatí tan rovellat com un clau de granja, em vaig deixar endur pels sons barrejats
de veus antigues i joves. Pel verd intens d’un paisatge ben meu però a la vegada tan
aliè com els segles que ens separaven. I de cop em va fer l’efecte que un cop tornéssim
a les aules 15 i 16, aquesta sensació d’espai-temps condensat en una sola cosa, aquest
cúmul d’història passat-present no em tornarien a deixar mai més.
Carme Bou Sala
professora d’anglès
26 de març de 2019