de segon ja començaven a desfilar. Vaig entrar-hi, buscant els de primer, els alumnes
que acabava de deixar, però res. Volatitzats.
Què? –era la Montse, que en veure’m palplantada al mig de l’aula em convidava a dir
qualsevol cosa. És clar. Per què havia entrat, si no?
Montse...i no em sortia cap paraula. Cap gest. Només mirava la porta de vidre i el
cervell intentant posar ordre al que acabava de veure.
Tens classe, ara?- el seu to havia canviat. No era una pregunta que demanés res, era
una pregunta que propiciava explicacions. Tinc un reforç de guàrdia, li vaig contestar.
I ella ja tancava la porta de l’aula, la de fusta amb la finestreta de vidre, la principal,
per entendre’ns, va apagar els llums i em va dir, vine.
Vam sortir per la porta de vidre. A l’aula 16. Jo mirava sota les taules, esperant trobar
el Pau amagat o la Lucía asseguda com si no hagués passat res. No. Definitivament no
hi eren.
Carme, si t’ho explico no t’ho acabaràs de creure, va començar la Montse. Es va posar
al mateix lloc on havien estat els alumnes, va comprovar que ningú no ens estigués
veient per la porta d’entrada i es va posar damunt les rajoles que compartien les dues
classes. Les del mig de la porta de vidre. Dóna’m la mà, tanca els ulls i no preguntis
res. I així mateix ho vaig fer.
No és fàcil explicar el que em va venir a trobar. Jo diria que tot d’una em vaig sentir
anant en moto a tota velocitat i palplantada davant una paret. No s’entén, oi? A veure.
Era evident que no ens movíem però jo no tocava de peus a terra. Em feia por obrir
els ulls i vaig prémer més fort la mà de la Montse. Una lleugera sensació de mareig,
de vertigen perquè l’experiència era completament desconeguda i una aturada en sec.
No sé pas quanta estona va durar aquell viatge. Si m’haguessin dit un segon, m’ho
hagués cregut. Si m’haguessin dit una hora, també.
Benvinguda al no-temps, la veu de la Montse em feia obrir els ulls i vaig trobar-me al
mig d’un bosc de pins i al fons una ciutat. Els meus/nostres alumnes ens venien a
trobar i somreien per tot arreu. Fins i tot per les sabates. Oh Carme, tu també! Que
bé! És el nostre secret, no ho pots explicar a ningú, eh?! I em miraven com si tinguessin
la clau del món a la butxaca.
La Montse em va dir tu mateixa, jo he de fer la classe. D’aquí 50 minuts ens trobem
exactament aquí.