36. LA PORTA
Als alumnes de 1er de batxillerat de llatí i grec
del B-VII, fidels i esperançats
Que l’aula 16 tingués una entrada a la dimensió desconeguda era una cosa que només
sabien els estudiants de llatí i grec. Ho portaven com qui no vol la cosa, com si esperar
davant la porta interna de clàssiques fos l’equivalent a esperar un autobús triganer.
Me’n vaig adonar un dia qualsevol, enllestida la classe de primer de batxillerat, intuint
que alguna cosa no anava com sempre. Un grup d’alumnes em miraven, no pas com
aquell qui espera una explicació o una resposta, sinó més aviat com interrogant-me
per si pensava quedar-me gaire més estona allà. Jo no havia fet cap comentari, ni
graciós ni categòric, així que la mirada clavada de tot el grup al meu damunt em va fer
aturar pensaments varis i parar atenció al que tenia davant. He de reconèixer que vaig
alentir el gest.
Ja a la porta de l’aula els vaig veure entre neguitosos i expectants. Era evident que en
portaven alguna de cap, i vaig dir una cosa de l’estil, què, esperant l’estiu? Reconec
que no va ser la frase més idònia. Però va i se’m posen a riure. Els va trair aquella mena
de cleca entre histèrica i ximpleta tan adolescent. Nooooo....és que ens agrada esperar
aquí abans d’entrar a fer les classes de la Montse.
Ah! Evidentment jo els vaig seguir la vena. Molt bé, molt bé. Doncs res, espereu i au.
Jo tanco, eh? I tots els caparrons, un, dos, tres quatre i cinc van anar fent que sí. Molt
bé, reconec que m’estaven dient marxa ja d’una vegada, però ho feien a la seva
manera. Vaig tancar la porta i sí, vaig fer per anar cap al departament de llengües,
però em vaig aturar davant la porta de l’aula de la Montse. Estava enllestint amb els
de segon de batxillerat i penso que no era conscient dels que s’estaven esperant a la
porta de dins.
Vaig fer un pas enrere i vaig mirar dins l’aula que acabava de tancar. Els meus alumnes
no hi eren. Cap dels cinc. Com? Vaig tornar a fer el pas cap a l’aula de la Montse i els