Primer premi de 1r de Batxillerat en llengua catalana
EL TEATRE CARAMAR escrit per en Joan Grau Verdú
El teatre estava ple: cavallers rígids com autòmats que mantenien obstinadament la
tradició del barret de copa i el frac de pingüí, dames refinades atrapades sota capes
d’enagos, seda i vellut, nens que s’ofegaven amb el coll emmidonat i només volien
tornar a casa. Uns quants pedants d’aires de superioritat aristocràtica, molts
matrimonis casats infeliçment per la conveniència i quatre o cinc burgesos aïllats en
una llotja, rebutjats per tenir les mans brutes de la suor i sang dels obrers, acabaven
de completar l’estampa. No es veia cap rastre de ciutadans honestos i humils entre
les columnes daurades, els seients púrpures, les pintures obscenes de querubins o
els canelobres de cristall. La vulgaritat de la ginebra barata, la roba de segona mà i
un apartament amb un lavabo no tenia lloc en aquestes parets; aquest era l’ordre de
les coses i ningú s’atrevia a qüestionar-lo. Ni tan sols jo. Els ideals no et donen un
plat de menjar a la taula ni entrades al ballet, ho sigui que a vegades més val callar.
No paro de mirar per tot arreu, esquerra, dreta, repico els dits en el braç del seient
seguint el ritme de la meva pròpia melodia, esquerra, dreta, miro el rellotge almenys
un cop per minut, esquerra, dreta, espero que algú s’acosti per parlar amb mi, però
això no acaba passant. No és una bona idea venir sol al teatre, especialment quan
l’obra triga més del normal a començar. Ja han passat trenta minuts de les sis i les
ballarines haurien d’haver sortit a l’escenari fa estona; la gent està inquieta i corren
rumors terribles sobre malalties, teories conspiratòries, assassinats, boicot contra la
companyia… Un home vell i la seva dona, els dos amb l’esquena corbada, la cara
devorada per la malaltia i els ulls crispats per la indignació, s’aixequen i es dirigeixen
cap a les portes, amb la clara intenció que els tornin els diners.
El crit de la dama ressona per tot arreu i fa tremolar la cúpula: les portes estan
tancades i ara nosaltres ens hem convertit en animals atrapats en una gàbia d’or.
No hi ha sortida. Sento un pànic que em paralitza, no puc respirar; tinc el
pressentiment que passaran coses terribles si no fugim d’aquest lloc. És llavors
quan surten les ballarines de l’escenari, però la seva pell brilla amb una aurèola de
plata, els seus ulls no tenen pupil·la i els seus cabells i vestits estan fets de pètals de