o, com a mínim, esbrinar cap a on anava abans de perdre’s. L’ancià, de nom Antoni,
em va explicar que ell havia sigut combatent a la Guerra Civil Espanyola, del costat
dels republicans, i que com cada dissabte a la tarda havia estat al casal d’avis
enraonant, discutint i explicant batalletes. Després havia tornat a casa i la seva dona
l’havia fet baixar a fer no sabia què, a partir d’aquí ja havia perdut del tot la
consciència i el raonament. La conversa es va posar força interessant perquè
l’Antoni em va començar a explicar històries de la seva joventut, de quan era soldat i
de quan treballava de soldador en un taller, tot ple d’anècdotes molt divertides. Em
va explicar també que feia sis mesos que li havien diagnosticat demència senil i per
aquest motiu havia començat a escriure una espècie de recull amb els interessants
fets de la seva vida, amb la intenció que quedessin com a record un cop l'exsergent
hagués marxat d’aquest món. Deia també que el pitjor moment de la seva vida havia
sigut quan la policia de Franco, a l’any 1938, el va capturar i a causa d’això havia
estat quasi bé quatre anys a la presó i a punt de morir afusellat pels grisos. Després
de tot aquest calvari, va formar una família amb la dona de la seva vida, una mestra
de poble que havia conegut durant els anys de Guerra, quan ella el va refugiar a
casa seva perquè els franquistes no l’enxampessin. Sense adonar-nos-en ja havia
començat a fer-se fosc. Va dir que se li feia tard i que m’havia de deixar, amb gran
recança de part seva. Vaig sortir amb ell al jardí i tot i que ja havia recordat on volia
anar abans d'extraviar-se i on vivia vaig oferir-me a acompanyar-li fins casa seva. Se
sentí un xiulet estrany, i en un alzinar de la dreta va brillar una resplendor molt
intensa. Va semblar-me que tot brunzia i l’herba s’inclinà pentinada per un vent
càlid. «Us acompanyaré fins casa vostra», vaig dir al visitant. «Fins casa meva», em
va respondre. De tant en tant, es girava, amb certa expressió de preocupació… De
cop i volta es va posar a cridar «Que venen! Que m’agafen!». I d’’una forma
absolutament impressionant, l’home va rejovenir uns cinquanta o seixanta anys i dos
individus darrere d’ell el van capturar, dos subjectes vestits com la policia franquista.
A tot això jo quedava en un segon pla… A hores d’ara encara no sé el que els meus
ulls van veure aquell dia…