-És veritat que vols portar la lluna a la teva habitació? Doncs no és impossible;
tens raó. En Joan no va dubtar a dir-li:
-Qualsevol nen o nena que cregui que això és possible, ho pot fer.
A casa seva, quan se’n va anar a dormir, es va fixar que la lluna es veia des d’un
costat de la finestra i va pensar en utilitzar el reflex de la lluna. Així que va encendre
la llum i va anar a buscar el mirall de sa mare. Quan ella li va preguntar què feia, en
Joan va dir-li:
-Tu què creus, mare? Portaré la lluna a la meva habitació ara.
Sa mare va començar a riure burleta i va dir:
-Doncs no sé si serà possible; dius coses increïbles.
En Joan va portar el mirall al costat de la seva finestra i la lluna es va reflectir a
la seva habitació. Ho havia aconseguit!
Llavors, cada nit, a les 11, portava la lluna a la seva habitació. Aleshores, sa
mare i sa professora, van comprendre finalment que en Joan tenia raó; qualsevol
nen o nena que cregui que això és possible, ho pot fer.
Segon premi de 1r d'ESO en llengua catalana
UN NOU AMIC e scrit per en Sergi Meneses Erazo
Hi havia una vegada, en un lloc molt allunyat en un poble de França, hi vivia un noi
que es deia Joan amb els seus pares.
El poble era molt tranquil i bonic. Joan anava a l’escola Agusto Peyré.
A ell no li agradava fer amics, perquè la gent pensava que era molt estrany.
Explicava coses que ells no entenien, inclús va dir que aconseguiria tenir la lluna en
les seves mans.
-És impossible tenir la lluna a les teves mans -li va dir la classe. Ell era molt
imaginatiu.