presentà al món, en aquell mateix indret. Es prengué uns segons de reflexió per
cercar les paraules adequades davant el context a què s’enfrontava i que podien
evitar la pèrdua de la vila que s’estimava amb cos i ànima. No aquella dels hotels,
dels restaurants i de milers de turistes fent snowboard pels seus estimats prats
verdosos. No, aquella no. Aquella la guardava al fons d’un calaix, d’aquells que
millor no es tornessin a obrir mai més. Conservar la seva terra, la seva vila. Aquest
era l’objectiu. Mantenir el toc serè i la flaire de quietud i tranquil·litat que aquell espai
natural
desprenia per si sol, lluny de la contaminació que causaria tot aquell
hipotètic complex turístic. Conservar la fauna, la flora i el repòs de què era capaç de
gaudir qualsevol que passegés pels rierols de la vila. Protegir la vall, la seva vall,
aquella on tenia casa seva, on havia crescut i, a poc a poc, s’havia fet gran fins
arribar al dia present.
Sense cap entrebanc ni interrupció, el discurs va anar sortint de la seva boca:
paraula a paraula; frase rere frase; motiu rere motiu del perquè havien de defensar
aquell meravella de vila on tenien el plaer de viure-hi. Al llarg del seu discurs, la
multitud anava parsimoniosament, i gairebé de manera inconscient, posicionant-se a
favor de l’opinió de la dona que, en acabar la seva intervenció, es dirigí a asseure’s
a la primera cadira que trobà. Aquell dia el senyor Ventura marxà de la vila capcot i
maleint la dona embarassada que havia engegat en orris tot el seu projecte. [...]
Encara ara, recordo com la meva mare m’explicava tot el que havia sentit aquell dia:
el convenciment que tenia d’estar fent el correcte; de protegir allò que li pertanyia a
ella; del poder que podia arribar a tenir la paraula. Em recordo que em va dir que ho
havia fet per ella, per respectar-se a si mateixa, i per mi, que estava en camí. La
casa on finalment vaig néixer tenia el privilegi de ser envoltada per un ambient de
bellesa immesurable. La casa estava situada en una petita vall que servia de llit a un
riu com els que s’acudeixen a tots aquells que pensen en un lloc ideal per a viure-hi.
El camí que hi portava feia solc en uns prats de bon somni. Encara ara m’acluco
d’ulls i ho veig tot com si ho tingués parat damunt d’una taula meva, amb aquells
colors i els moviments que l’oreig donava a les fulles dels arbres i als trossos de cel
en el riu. I encara ara, tot pensant-hi, no em sé avenir que en un marc com aquell
pogués passar-hi “allò”.