Creacions a partir de les Metamorfosis d’Ovidi
La vella, prudent, dolça, Hècuba havia vist com el seu món era devorat lentament per
un infern de foc i mort, un verí la rosegava per dins i li murmurava que cada vegada que
dormís la perseguirien els fantasmes del seu passat. Ningú podia entendre el seu dolor:
el seu gran amor s’estava podrint, devorat pels corbs, 50 fills morts, violats i fets esclaus.
El dolor d’una mare, multiplicat per totes les estrelles en el cel, la bogeria d’Ofèlia can-
tant en el riu, un crit mut que no podia sortir de la seva ànima. Aquests eren els senti-
ments d’Hècuba.
Les mans estaven brutes de la sang dels troians, enemics i aliats s’apartaven al seu pas,
amb una mirada curiosa pintada als seus ulls, embogits pel saqueig. No sabria dir si era
compassió, menyspreu, curiositat morbosa o el desig del caçador sabent que la seva
presa caurà aviat. O potser esperança; una il·lusió idiota de que Troia no cauria mentre
la seva reina continués viva i lliure. Curiós sentiment l’esperança: sempre irracional, in-
segur i basat en paraules vanes, però la humanitat continua aferrant-s’hi com si els po-
gués salvar de la veritat, sempre brutal, honesta. Esperança és una mentida davant de
la Mort i el Dolor.
Joan Grau