Recordà aquells horabaixes de Sant Jordi, massa vell per anar a signar llibres a Barcelona,
massa bo per signar-ne molts. Li paraven tota una taula. Ell s’hi asseia amb la vistosa
gorra a quadros al cap, el rei de l’esplanada davant de la seva fundació. No hi anava
massa gent. Tenia temps de parlar amb tots els que s’hi acostaven. S’hi esforçava amb
les dedicatòries amb la seva signatura recargolada. Hi afegia un dibuix i tot....
El vell es deixondí de sobte. Suava. Era hora de tornar cap a casa. Buidà la senalla de la
seva roba usada. Es vestí. En deixar la platja per darrer pic, s’espolsà l’arena dels turmells
a cops de tovallola gastada. No deixà ni un gra de sorra a les sandàlies de tant ferir-les
contra la pedra. Estava cansat. Es prendria una cervesa però ja no li convenia, ni havia
agafat doblers. Hora d’agafar riera amunt i tornar cap a casa, poc a poc. No es donaria
per vençut, tot i que sabia que no viuria un altre Sant Jordi.
A Jordi Palau i Fabra pel seu centenari. Morí el 23 de febrer de 2008, cinc mesos després
de la seva darrera lenta davallada a la platja de Caldes d’Estrac.