sense obrir. A qualcú altre li ferien més servei aquells calçons a mesura, aquest jersei de
llana escocesa, aqueixa bufanda de quadres, aquelles sabates italianes.
L’aire de mar li engronsava lleument la barba. Quedà endormiscat. Havia triscat bastant
a la vida. No podia queixar-se. Havia conegut Picasso, Miró i molts d’altres quan, de jove,
havia viscut a París i arreu. Havia pogut dedicar-se a l’art i a escriure. Quanta gent es
guanyava la vida fent el que li agradava? A quanta gent es delien els ajuntaments per
obrir una fundació, on mostrar el que li havien regalat amics famosos al llarg dels anys?
Poca.
Recordava vagament quan inauguraren la seva fundació, tothom delerós per una foto
amb ell. No els tornà a veure visitant el museu. N’havien tingut abastament entre els
flaixos i les càmeres per gaudir-ne de tot? Possiblement, sí. No necessitaven res pus. Ser
vell tenia les seves avantatges. Deies que estaves cansat i a ningú li sabia greu...Viure al
pis de dalt de la teva fundació, també. Agafaves l’ascensor fins el pis de dalt, tancaves
les persianes i ... bona nit. Inclús ser ben sord a les velleses, és una sort. Ja podien fer
renou...
Recordava amb recança les vetllades estiuenques a la pèrgola, on poetes novells,
consolidats i eternes promeses mai realitzades recitaven les seves obres, bones i no tan
bones. Actors i artistes reconeguts presentaven les seves propostes per a la tardor
següent, davant un auditori reduït i sense escenari. Per ell, actuaven en aquell poblet,
devora un safareig ple de gripaus, que feien saber, a destemps, la inoportunitat
d’interrompre el seu merescut descans amb llums massa potents, àpats escarransits i
paraules sovint buides. Amb ell, recitaven les més grans obres dels més grans poetes.
Ell pujava a l’escenari mà en butxaca; se les sabia totes de memòria; els altres poetes
sortien carregats de llibres, per si un cas... Acabaven llegint tots. Moltes coses havia
oblidat. Les veus dels seus amics llegits, mai. Havia plorat el dia en què no pogué pujar
a l’escenari. Els escoltà des de ca seva entre les persianes obertes. Tothom l’aplaudí en
veure’l allà dalt, feble, assegut amb una manteta. Tots els poetes aquella nit
s’entortolligaven per tal que els veiés la cara i el públic no els veiés l’esquena. Degueren
acabar amb mal de coll. No havia de ser dolent. No podia queixar-se. Li duien Nausicaa
a casa i ell domés havia de procurar no dormir-se.