El vell a la darrera platja
El magre vellet caminava lentament cap a la
platja. Cobria el seu cap amb un capell de palla
per mor del sol i per cobrir presumidament la
seva calba i els pocs cabells blanquinosos que
li restaven. Els ulls li feien bellumes encara que
dugués unes ulleres de sol que haurien envejat
els policies americans dels anys setanta.
Carregava una senalla, tot i que només hi duia una tovallola gastada. Trobà un lloc a
l’arena i estengué la tovallola amb cura. No li agradaven les arrugues ni la sorra a
l’esquena. Omplí la senalla amb els seus calçons de mil retxes i una camisa que fou
blanca i cara. Hi col·locà devora les seves sandàlies marronenques, una ben al costat de
l’altra. Poc a poc, s’ajagué a la tovallola. Li cruixí l’esquena, però valgué la pena. Cobrí el
seu cap amb el capellet. Somrigué. Ho havia aconseguit. No podia fer res més. Li hauria
agradat anar a nedar. Hi hagués pogut entrar dins l’aigua, però l’haurien hagut de treure.
El seu dematí hauria perdut tot el sentit. No hi havia pensat en això quan, temps enrere,
se n’havia anat a viure a un poblet termal del Maresme.
El vellet sabia que aquella anada a la platja seria de les darreres. Era mitjans setembre i
l’estiu vinent no seria enlloc. Havia sigut presumit de jove, de gran i de vell. Ara, tant li
feia. S’havia convertit en un d’aquells vells que amagava dins els armaris munts de regals