Sota els efectes del tema en qüestió
«L’amor i els seus efectes: una descripció vàlida per al segle XXI?»
No entenc, no comprenc, ni hi ha manera que ho pugui fer, aquesta situació tan
desproporcionadament absurda: he de lluitar, per poder concentrar-me, contra la
mateixa cosa sobre la qual he d’escriure. No m’havia passat mai, o al menys no així:
normalment, els pensaments que distreuen són aliens a la feina a fer. Em pregunto:
és normal confondre un assaig amb una carta d’amor?
Aquest cap de setmana llarg, llarg, he après a restar: m’havia proposat escriure una
reflexió decent en aquests cinc dies, i he anat descomptant hores fins arribar a avui,
a ara, que falta una hora perquè acabi oficialment diumenge. És ara quan el piano, els
sentiments i les paraules es fonen i aconsegueixen despertar pensaments coherents.
Ara, que falta una hora, cinquanta, quaranta-cinc minuts, i anar restant, perquè sigui
demà. Però no ha pogut ser d’altra manera. I era la mateixa força terrenal, o psíquica
– o ambdues coses alhora – que em retenia les paraules i meditacions enmig del caos
primitiu, anterior a la creació de qualsevol idea: parlo d’aquest impuls impetuós que
impedeix la concentració, que convida al moviment: que mou, que commou qui la
sent. Resulta irresistible, inevitable. Per molt que intentis defugir-la, t’atrapa... Com
en un somni...
Aquest “factor físico-químic i pseudocientífic” fonamentat en l’absurditat més
absoluta, la il·lògica, la incoherència de totes les vessants: sociocultural, ètica, moral,
col·lectiva i individual, intel·lectual i filosòfica, lingüística i cientificotècnica! Perquè
no hi ha qui el defineixi, qui el domini o el resisteixi.
L’amor no s’entén. És així que s’ha intentat explicar de totes las maneres i des de tots
el àmbits, una vegada i una altra al llarg de la història: amb poesia en la literatura,
amb reflexions intel·lectuals en la filosofia, amb explicacions (pseudo)científiques en
l’intent de demostrar actualitat o psicològiques a l’hora d’intentar comprendre la
naturalesa humana... I especialment amb la desesperació en l’àmbit quotidià. A més
a més, s’han barrejat diferents camps per intentar formular una resposta que
assoleixi, al menys, una mínima complexió. Però cap disciplina no ha aconseguit mai
superar l’etapa del dubte.
Deu ser per això que em disposo a provar, un cop més, de definir-lo: definir
l’indefinible, explicar l’inexplicable. És obsessió – malaltia i mania alhora – de la
humanitat sencera, que no sé si se n’està curant, però que a mi, personalment,
m’afecta de ple. De fet, vaig anar al metge la setmana passada i em va receptar
pastilles contra la curiositat, la qual cosa em fa plantejar-me l’honestedat de la
recepta mèdica, tenint en compte l’etimologia de la paraula en qüestió – curiositat –
, d’allò que se’m pretén curar.