Vaig escriure una breu reflexió, al menys més breu del que pretenc aquest cop, sobre el significat de la paraula“ poesia”. Vaig escriure, divagant en un intent de respondre a Bécquer:
“ Aquest vers és una ínfima representació de l’ afany humà per descobrir-se i re-descobrir-se; per re-crear-se amb preguntes que són sempre les mateixes. L’ ànima humana, amb tota la seva sensibilitat, és susceptible de voler crear: crear el mateix una vegada i una altra; re-crear, per tant, i re-trobar les emocions que caracteritzen la nostra realitat – que és individual i exclusiva de cadascú –. Re-crear la nostra ànima, l’ ànima humana – la col · lectiva i la individual –, en la poesia.”
Recupero aquesta reflexió perquè crec que té molt a veure amb el tema que tracto. Així com quan hom es pregunta“ què és la poesia”, la pregunta“ què és l’ amor” ja ha estat prèviament formulada.
El conte d’ Apuleu és ja una descripció al · legòrica de l’ amor escrita molt anteriorment a la nostra època, i no pas la primera.
I què és l’ amor, aquest amor de què parlo, si no aquell que els grecs van anomenar Eros,“ que desconjunta els membres, i a tots els déus i a tots els homes sotmet el seny i el designi prudent dins del pit”? Que amb un gest – el dispar d’ una fletxa, una mirada – desfà el cos sencer i aboca l’ ànima a la imprudència i la insensatesa. Aquell que, als inicis, va fer possible que Gea i Uranos s’ estimessin i donessin lloc a la seva vasta descendència.
I és d’ això de què parla Apuleu: aquest desfer-se de la realitat de Psique, l’ ànima, dominada per la imprudència i la curiositat, empesa a la ceguesa d’ un amor el rostre del qual no coneix, fins que el descobreix i es fereix definitivament d’ amor.
No només no coneix el rostre del seu enamorat: al principi, Psique es deixa endur per la curiositat( que és allò que precedeix el desig), fins que s’ hi perd. La curiositat es va transformant en desig, mica en mica, subtilment, sense que hom en tingui plena consciència. Arriba un moment, però, que es fa evident, i és aleshores quan el ferit – la víctima – descobreix el fet inevitable: l’ amor ha tornat a vèncer la cautela i el bon capteniment, fins al punt que ens n’ avergonyim quan creiem que no era el moment d’ enverinar-nos amb les metzines de Cupido.
En el mateix conte d’ Apuleu, Cupido adverteix a Psique que no convé que ella descobreixi el rostre d’ ell, així com nosaltres intentem prevenir-nos racionalment dels patiments amorosos:
“¿ No veus a quin perill t’ exposes? La Fortuna t’ amenaça de lluny i, si des d’ ara no prens fermes precaucions, ben aviat t’ atacarà de prop. Pèrfides llobes et preparen funestes insídies amb males intencions, la pitjor de les quals és convencèr-te que intentis veure el meu rostre.”
Tanmateix, i en relació a això, una de les recomanacions de Cupido culmina d’ aquesta manera: