Vaig escriure una breu reflexió , al menys més breu del que pretenc aquest cop , sobre el significat de la paraula “ poesia ”. Vaig escriure , divagant en un intent de respondre a Bécquer :
“ Aquest vers és una ínfima representació de l ’ afany humà per descobrir-se i re-descobrir-se ; per re-crear-se amb preguntes que són sempre les mateixes . L ’ ànima humana , amb tota la seva sensibilitat , és susceptible de voler crear : crear el mateix una vegada i una altra ; re-crear , per tant , i re-trobar les emocions que caracteritzen la nostra realitat – que és individual i exclusiva de cadascú –. Re-crear la nostra ànima , l ’ ànima humana – la col · lectiva i la individual –, en la poesia .”
Recupero aquesta reflexió perquè crec que té molt a veure amb el tema que tracto . Així com quan hom es pregunta “ què és la poesia ”, la pregunta “ què és l ’ amor ” ja ha estat prèviament formulada .
El conte d ’ Apuleu és ja una descripció al · legòrica de l ’ amor escrita molt anteriorment a la nostra època , i no pas la primera .
I què és l ’ amor , aquest amor de què parlo , si no aquell que els grecs van anomenar Eros , “ que desconjunta els membres , i a tots els déus i a tots els homes sotmet el seny i el designi prudent dins del pit ”? Que amb un gest – el dispar d ’ una fletxa , una mirada – desfà el cos sencer i aboca l ’ ànima a la imprudència i la insensatesa . Aquell que , als inicis , va fer possible que Gea i Uranos s ’ estimessin i donessin lloc a la seva vasta descendència .
I és d ’ això de què parla Apuleu : aquest desfer-se de la realitat de Psique , l ’ ànima , dominada per la imprudència i la curiositat , empesa a la ceguesa d ’ un amor el rostre del qual no coneix , fins que el descobreix i es fereix definitivament d ’ amor .
No només no coneix el rostre del seu enamorat : al principi , Psique es deixa endur per la curiositat ( que és allò que precedeix el desig ), fins que s ’ hi perd . La curiositat es va transformant en desig , mica en mica , subtilment , sense que hom en tingui plena consciència . Arriba un moment , però , que es fa evident , i és aleshores quan el ferit – la víctima – descobreix el fet inevitable : l ’ amor ha tornat a vèncer la cautela i el bon capteniment , fins al punt que ens n ’ avergonyim quan creiem que no era el moment d ’ enverinar-nos amb les metzines de Cupido .
En el mateix conte d ’ Apuleu , Cupido adverteix a Psique que no convé que ella descobreixi el rostre d ’ ell , així com nosaltres intentem prevenir-nos racionalment dels patiments amorosos :
“¿ No veus a quin perill t ’ exposes ? La Fortuna t ’ amenaça de lluny i , si des d ’ ara no prens fermes precaucions , ben aviat t ’ atacarà de prop . Pèrfides llobes et preparen funestes insídies amb males intencions , la pitjor de les quals és convencèr-te que intentis veure el meu rostre .”
Tanmateix , i en relació a això , una de les recomanacions de Cupido culmina d ’ aquesta manera :