La veritat és que teníem moltes
preguntes aquests dies i una gran
necessitat de contrastar-les per arribar
a comprendre la complexitat de la
situació. Els arguments del govern
espanyol són que el referèndum és
anticonstitucional, que no segueix les
lleis; convocar-lo significa cometre un
delicte, i d’aquí la justificació, per part
del govern i de diferents partits, de
l’aplicació de l’article 155, encara que
no tingui res a veure amb una
declaració
d’independència
d’un
territori de l’estat. Darrera d’aquestes
afirmacions hi ha una violència
institucional exercida pel govern
d’Espanya. Aquest tipus de violència es
troba emmascarada sota la llei. I tant
les actuacions policials de l’1 d’octubre,
com les actuacions posteriors del
govern espanyol i l’audiència nacional
possibles estan emparades per la llei, o
si més així ho justifiquen.
Actes violents com els de la policia
poden estar justificats amb la llei? Això
porta a un pensament molt més enllà.
Qui serveix a qui? La llei als ciutadans o
els ciutadans a la llei? Suposadament
hauria de ser la llei als ciutadans, però
no sembla ser així. Si no ens fem
aquesta reflexió és fàcil caure en la idea
que tot aquell que desobeeix la llei és
un criminal.
Totes aquestes formes de violència
porten a un denominador comú:
dificultats en la convivència. No seria
estrany trobar situacions en què
qualsevol dels dos bàndols, separatistes
o unionistes, arribessin a exercir la
violència física, com de fet ja s’ha
produït per part de grups d’ideologia
ultradretana. La violència verbal,
desgraciadament, és més freqüent. La
violència ha separat la societat
catalana.
En conclusió, d’alguna manera el
discurs de la violència s’ha fet violent i
és aquesta manera amb la qual el
poder ha fet servir la dualitat de
violents i no violents. Al final és el
poder qui diu qui es violent. Per tant,
com diuen Madge Micheels i Isaac
Asimov: “La no violència no funciona
sempre, però la violència mai ho fa” i
“la violència és l’últim refugi de
l’incompetent”. Per aquest motiu, el
diàleg sempre hauria d’estar present,
encara que no són tots els que el fan
servir. Hem de prioritzar el diàleg abans
que la violència, i deixar de banda les
incitacions a l’odi.
Marina Garcés i alguns companys seus
sintetitzen la relació entre vida i
violència en una frase: “La nostra
violència és existir”. Analitzant la nostra
existència en el món d’una manera més
profunda descobrim que allà on
l’existència s’afirma estem violentant
els límits que imposa el poder.