utilitzada i molts cops acceptada per la
gent, com una cosa “normal” i comuna.
Aquesta inclou acusacions i critiques
destructives, crits i insults. Encara n’hi
ha una més sobre la qual val la pena
reflexionar: les agressions no verbals
com, per exemple, el silenci o la
indiferència, fet que pot provocar en
l’individu una baixa autoestima,
depressió, ansietat, pors...
Una de les violències més noves i
actuals és la digital. Aquesta s’assembla
molt a la verbal, però s’exerceix a
través de les eines digitals. L’agressor,
normalment, actua de la següent
manera: es posa una foto de perfil que
no és la seva i comença a insultar o
agredir verbalment gent a través de les
xarxes socials, donat que és molt fàcil i
accessible.
Últimament, a casa nostra, després dels
fets ocorreguts el passat 1 d’octubre, la
polèmica sobre què és i que no és
violència i la pregunta sobre si és o no
justificable torna a ser sobre la taula. La
violència
institucional,
un
cop
instaurada, ens pot fer obviar que
també és violència perquè tendeix a
emmascarar-se en un marc de
convivència legal i neutre. Oblidem que
aquesta violència fundacional és
indissociable de l’exercici del poder.
Hem pogut observar aquests tipus de
violència conjuntament exercides en el
territori català. Els carrers de molts
pobles de Catalunya s’omplien de
policia (Policia Nacional, Guàrdia Civil i
Mossos d’Esquadra). Des del nostre
punt de vista, els Mossos no van poder
actuar gairebé. En canvi, la Policia
Nacional i la Guàrdia Civil, utilitzats com
a element opressor, van entrar armats
amb porra i escuts als col·legis
electorals. En el moment que algú
s’està manifestant de manera pacífica,
cap força de seguretat hauria d’atacar
al poble.
Hi hem estat reflexionant i hem
descobert una paradoxa molt gran
referent a aquest aspecte. Una força o
cos de seguretat serveix generalment
per garantir la seguretat a la població,
com el seu propi nom indica. En canvi,
aquell dia no van garantir la seguretat
ciutadana, tot el contrari, van atacar la
població. Llavors són cossos i forces de
seguretat o d’atac? Aquell dia, des del
nostre punt de vista, van actuar com un
cos de seguretat per a una part de la
societat catalana i espanyola, i com a
cos d’atac per a una altra part de la
societat. Està clar que qui té el poder és
qui decideix el culpable dels fets, tot i
que no sigui la veritat.
A més, podríem afegir que, en aquest
acte, per a molta gent, també es va
produir
violència
emocional
i
sentimental. Totes les persones que
van anar a votar tenien un sentiment
que els projectava al seu futur, per a un
canvi o bé per quedar-se com estaven, i
per seguir lluitant pel mateix que els
seus avis van lluitar. El fet que la Policia
Nacional i la Guàrdia Civil els
arrabassessin el que portaven tant de
temps esperant, els va afectar molt
psicològicament i això demostra com la
violència més crua va més enllà de
l’àmbit físic.