Segon Número Terra de Vinyes Estiu·Tardor 2018 #Estiu·Tardor2018 | Page 37

EL REBOST
La fam de terres feu que la Marina
s’omplira de noves terres de cul-
tius fins a límits insospitats i es
formaren terrasses amb murs de
pedra seca en un procés molt més
modern del que hom sol imaginar.
“Bancalets feia mon sogre i pobre que
pobre”, deia un refrany de finals del
segle XIX arreplegat per Martí i
Gadea per a referir-se al gran segle
de la construcció de terrasses, el
gran segle de l’esplendor de la
vinya per a obtenir pansa.
Cal, no obstant això, entendre les
arrels profundes d’aquesta febra
constructora, més enllà d’una anà-
lisi únicament de tipus demogràfic
i comercial. Amb les cartes pobles
del XVII, formulades pels senyorius
després de l’expulsió dels moris-
cos, s’assentaren les bases per a
una nova societat sotmesa a reno-
vades relacions de vassallatge. Hi va
predominar aleshores el contracte
emfitèutic, que amb la figura de
l’establiment permetia traslladar
el domini útil de l’explotació gene-
ració rere generació, creant així un
vincle familiar amb la terra que ara
com ara resulta fonamental per a
entendre les empreses d’aterras-
sament promogudes per famílies
d’emfiteutes. Res més clarificador
que la seguretat que tenia el llau-
rador perquè podria transmetre la
terra als seus fills i néts per a iniciar
l’esforçat arrabassament, escalo-
nament i construcció de murs de
pedra sobre un vessant.
Aquest fet també va generar eixa
relació apassionada entre els valen-
cians i la terra que ens descriu Joan
Francesc Mira: “La terra seguia essent
l’únic recurs imaginable i transmissi-
ble, l’única seguretat, la primera font
de subsistència i d’ingressos i la base de
l’estatus personal i social, del prestigi
i del crèdit. La terra era una obsessió
permanent: més terra, millor terra”.
A mitjan segle XIX, la Marina tenia
més de 100.000 habitants quan
l’abolició del règim senyorial i els
canvis institucionals que es vivien
a Espanya acceleraren exponenci-
alment la construcció de terrasses.
Els emfiteutes es convertiren en
propietaris i es va incrementar la
demanda de determinats cultius,
amb una especial rellevància de la
vinya per a vi i per a pansa.
Amb la fil·loxera dels vinyets fran-
cesos, a partir de la dècada de 1860,
el mercat panser va monopolitzar
gran part de l’economia comarcana
i va ajudar, amb la revolució dels
transports i de la urbanització, a
l’especialització territorial de la
Marina, ja plenament dedicada a
l’agricultura. La modernitat des-
integrava també, lentament, les
societats camperoles tradicionals,
multifuncionals, amb els seus
espais ramaders i forestals, molts
d’ells comunals. Només valia, per
tant, traure nova terra, inventar-se-
la si calia, transportant terres d’un
lloc a altre per tal d’omplir bancals
i dotar-los d’una mínima fertilitat
perquè prosperaren les vinyes.
Fou aquest un procés acumulatiu,
de caràcter camperol i estructura
familiar, que cal valorar a escala
agregada. La pobresa era el gran
motor d’impulsió. Amb motiu de
la creació de la colònia agrària del
Montgó, iniciada al caliu de la Ley
de Colonización de 1907, un engi-
nyer feia referència a “el esfuerzo de
aquellas pobres gentes, que han con-
vertido gran parte de tales peñascosos
parajes en frondosos viñedos, trabajo
realizado en los días que no halla-
ron jornal y en las noches de luna”.
Aquesta intensa activitat va gene-
rar una singular cultura de la pedra
seca, amb reconegudes nissagues
de margenadors i un ric conjunt de
tècniques i vocabulari que hui es
troba en clar perill d’extinció. No es
tractava només de fer bancals, sinó
de fer-los bé, com un valor de pres-
tigi social, el mateix que s’aconse-
gueix amb la perfecta geometria
dels cavallons d’hortalisses o amb
l’acurada poda dels arbres fruitals.
Aquesta estètica de la terra, intrín-
seca a un camperolat apassionat,
. 37
ens ha deixat imatges de perfecció
com les que ens regalen els vessants
aterrassats, protegits per milers de
kilòmetres de murs ferms de pedra
seca. Hi ha millor imatge, més sos-
tenible i ambientalment positiva de
la humanització de la natura que la
de les antigues terrasses de cultiu?
Gràcies a elles es va reduir l’erosió,
es va controlar l’escolament de les
pluges torrencials i s’afavoriren
nous sòls que, arribat l’abandona-
ment de l’agricultura, han afavorit
l’establiment de masses atapeïdes
de vegetació forestal.
Quan va arribar la fil·loxera a la
Marina –amb el primer brot a Gata
de Gorgos en 1904– la comarca
es trobava en una situació límit:
juntament amb la fi dels tractats
comercials de lliure comerç amb
França, la sobrepoblació obligava
a mantenir un tipus d’emigració
temporal per a la sega de l’arròs a
València, la del blat de La Manxa o el
treball a les noves vinyes de l’Alger;
les terres estaven conreades fins als
seus límits agroecològics i els ban-
cals més marginals no suportaren
massa anys d’explotació. La malal-
tia de la vinya va resultar un colp
definitiu a un territori que tocava
el col·lapse i aleshores començaren
les grans onades migratòries: els
Estats Units, França, l’Argentina o
Alger, entre d’altres.
L’abandonament de camps de
cultiu tingué una primera fase amb
els espais més marginals, que des-
prés esdevindria comú a la totalitat
del territori. De les 317.000 hectà-
rees de vinya que es conreaven en
1889, el 1945 només en quedaven
114.000. El turisme, a la segona
meitat de segle, faria la resta, fins a
les vora 1.550 actuals.
Només el prestigi de la vinya de la
Marina i, en gran part, l’estima per
la terra tan costosament aconse-
guida han mantingut fragments
d’un paisatge agrari viu, dominat
per la vinya i les terrasses.