Segon Número Terra de Vinyes Estiu·Tardor 2018 #Estiu·Tardor2018 | Page 35

EL REBOST
proveïen de vinet les tavernes colo-
nials d’Alcoi, Cocentaina, Albaida,
Llutxent i Palma-Ador. Poc des-
prés, el 1273, el rei establí Vila-
nova de Rugat, la moderna Pobla
del Duc: un poble de curtes aigües
(escorrims de llacorella poats
d’una poassa o pou amb recambra),
on els vilatans, de malnom genti-
lici ‘abrasits’, obraven les cases
abocant el vi de les gerres a les
pasteres perquè l’aigua era carís-
sima, en comparança amb el vi. El
tap blanc i blau, la pedra llacorella
en llibre i en pilot, que donà nom a
la comarca d’al-Baydâ’ (‘la Terra
Blanca’), és una marga miocènica
que afavoreix alamon la viticul-
tura.Prova d’això és l’era d’or que
visqué Benigànim entre el segle XV
i la primeria del XVII. Multiplicà
amb escreix la població, a força de
reblir el terme de vinyes, i omplí de
vi negre, barat i abundant València
i part de Castella.
Els beneficis obtinguts generaren
substancioses fortunes i marquesos
titulats, que compraren pobles com
ara Castellonet de la Conquesta,
edificaren palauets renaixentistes i
engendraren dinasties de senyorets
de perruca, relíquia i clavicordi. Els
beniganins adquiririen un privile-
gi del rei. Fundaren una vila reial,
separada de Xàtiva. I construïren allò
que els escrits de l’època denominen
un “sumptuós temple”: l’església
renaixentista.
El vi de solar valencià continuava
sent, després de segles i civilitza-
cions, un potent recurs econòmic
per als pobladors del país. Tant és
així que els agricultors d’Alacant,
aliats amb una influent colònia
portuària de mercaders francesos,
enaltiren el fondellol, un vi enve-
llit i dolç de monestrell, i el con-
vertiren en un cobejat producte de
luxe internacional. Era el mateix
fondillon consumit àvidament pels
cortesans parisencs del Rei Sol,
Lluís XIV, i el que degustaven Willi-
am Shakespeare i els assistents a
les seues representacions teatrals.
En qualsevol cas, els valencians
també l’apreciaven i en bevien en
. 35
ocasions especials. Així, en la solda-
desca (precedent dels moros i cris-
tians) de la Mare de Déu del Remei
d’Albaida del 1630, el capità Berto-
meu Horts oferí als seus milicians un
opípar sopar irrigat amb vi de fon-
dellol. La bona vida del País Valencià
s’exportava ja a la resta d’Europa i
el que ací era una beguda casolana i
festiva, a l’estranger esdevenia licor
de prínceps i sobirans.
No cal ni dir que la perpetuació de
la tradició vitivinícola valenciana
del segle XVII al XXI –amb la terri-
ble crisi fil·loxèrica entremig– ens
permet projectar el fruit d’una
experiència
mil·lenària,
d’una
aventura que començà a les faldes
del Montgó. Allí, ara fa més de dos
mil cinc-cents anys, algú –el nom
del qual mai no sabrem– mostrà a
uns bocabadats pagesos ibers com
calia procedir per a trepitjar el most
al cup, conservar-lo i assaborir-lo
com una màgica poció: la que duia
els mortals a parlar de tu a tu, des-
vergonyidament, amb els déus de
l’Olimp.