Segon Número Terra de Vinyes Estiu·Tardor 2018 #Estiu·Tardor2018 | Page 34

. 34
TERRA DE VINYES
VINS I CIVILITZACIONS
ENTRE XÀTIVA, DÉNIA I ALACANT
Abel Soler
Universitat de València
El dia que els ibers del nostre lito-
ral s’apoderaren del procediment
que els déus havien comunicat als
mortals per a fer del suc de raïm un
beuratge poderós i exquisit, decidi-
ren preservar el misteri en recòndi-
tes gerres de test, d’allà amunt del
Montgó. De qui els passà la recepta
– grecs, fenicis, espies aborígens...?
– difícilment tindrem notícia; però
sí que en tenim del jaciment arqueo-
lògic de l’Alt de Benimaquia (Dénia,
segle VI aC).
Se’l considera el centre viticul-
tor més primerenc d’Ophioússa,
‘Terra de Serps’, nom aplicat a la
Marina per uns intrèpids nave-
gants, traficants d’àmfores vinàri-
es, que salpaven del Llevant medi-
terrani cap ací a la cerca d’argent i
de plom. Els romans potenciaren la
producció, el consum i l’exporta-
ció de vi. La costa fou parcel·lada en
centuriacions, com les que encara
s’endevinen a la marjal de Daimús,
vigilades per la desapareguda
torre sepulcral de Bèbia Quieta i
tota plantada de ceps. Prompte hi
proliferaren els forns terrissers
destinats molt especialment a la
producció d’àmfores on envasar el
vi i noliejar-lo pel Mare Nostrum.
A Oliva i a l’Almadrava de Dénia
es conserven exemples d’aquests
complexos manufacturers, connec-
tats amb els embarcadors del litoral,
que donaven eixida a uns excedents
vinaris ben cotitzats. També n’hi
havia, d’obradors d’àmfores, a l’in-
terior. En qualsevol vil·la de terres
no molt endins, el colliter es proveïa
d’un segell amb marca pròpia per a
dignificar i personalitzar la merca-
deria, com pot ser el famós segell
ceràmic romà de Guadasséquies,
que encercla ensems una llebre i un
xanglot de raïm.
Els àrabs de l’emirat i el califat
de l’Al-Àndalus, més amics dels
plaers de la vida que de les interdic-
cions alcoràniques, prosseguiren
amb la tradició vinícola. La pica
califal de Xàtiva dels volts de l’any
mil representa músics amenitzant
una festa elitista en alguna almúnia
enjardinada i perfumada de flors,
on la remor de l’aigua redolant
pels caixers de séquies i regadores
propiciava el consum relaxant de
copes i copes de vi. Vertaderament,
per a alguns pròcers de la musul-
mana Madînat Xâtiba, l’afició etí-
lica representava un problema.
El pietós poeta Ibn Mugàwir (1108-
1191) criticava el cadi xativí Ibn Bíbix
–motejat pel veïnat com ‘el Bota’–
pel seu sibaritisme enològic, impro-
pi, ja en temps i domini dels estrictes
almoràvits, d’un expert en la xaria.
Li feia pronunciar en vers frases
satíriques del tipus: “El vi, la cançó i
la fornicació, mentre jo em mantinga
en el càrrec, seran cosa lícita i per-
mesa del tot!”. Almoràvits i almoha-
des, nord-africans de febre conversa
i zel religiós, reduïren el conreu de la
vinya a la mínima expressió.
De manera que, quan Jaume I i els
seus almogàvers i cavallers con-
queriren la terra, promogueren
activament la plantació de mallols.
L’any 1265, els Alforins d’Ontinyent