DIETARI DE LA CATÀSTROFE : LAMENT PER CAÏM COM A EXCUSA
Ahir dia 27 de desembre de 2008 , el govern d ' Israel va bombardejar la franja de Gaza i va causar prop de 200 víctimes mortals . El passat 28 d ' abril , l ' atac de l ' artilleria israeliana a BeitHanun , al nord de Gaza , va causar la mort de quatre nens de la mateixa família : Rudina , de 5 anys , Saleh ( 4 ), Hana ( 3 ) i Misab ( 15 mesos ), i de sa mare , Mijasar . El pare , un refugiat de 70 anys anomenat Ahmed Abu Mateg , que tenia onze fills , havia sortit a comprar .
Abu , Abu , què t ' ha fet el teu germà ? Tens setanta anys , Ahmed Abu , setanta anys són prou per tenir molts néts , però tens onze fills , tenies onze fills , ell ha mort quatre dels teus menuts , quatre dels sis que s ' estaven a la teva caseta , a BeitHanun . Al pati , esmorzaven , sis d ' ells , ara ja només en queden dos . Jo havia sortit a comprar , era a la botiga , i he sentit esclatar les bombes tan a prop . He tornat , he corregut , he vist la carn dels nens barrejada amb ferros retorçats . Mijasar , la meva dona , ha mort , però no sé quins dels meus fills encara hi són . Mijasar ha mort , Abu , i Rudina , de cinc anys , i Hana , de tres , i Saleh , de quatre , i Musab , el petit de quinze mesos . He trobat una sabatilla , era de Saleh , o de Hana , potser , sobre un toll de sang , la sang de Mijasar , o de Rudina , o de Hana , o de Saleh , o la tan clara sang petita del pobret Musab . Ahmed Abu , el teu germà ha matat la teva segona dona i quatre dels teus fills . Diu que investigarà per què les bombes van caure , van caure allí a la teva casa a BeitHanun .
1 de maig de 2008
Eduard López Mercadé
Penso un petit poema per a aquell que es pregunta quina pastilla s ’ ha de prendre cada nit . Píndoles contra l ’ absència . M ’ agradaria seure a prop seu per descriure la tristor -refugi inaccessible- que recau sobre les seves espatlles . Rebo un correu electrònic avisant-me que escriure poesia és una tàctica narcisista de seducció . M ’ aturo . No escric més . No paga la pena escriure sobre el matí tempestuós a Viena ; sobre el arbres que apuntaven directament cap a nosaltres , sobre el ball al club de prostitutes búlgares ... no paga la pena escriure res sobre el futur ? Potser sí , però cal que deixis emergir el meu trobador interior : ell plora cada cop que canto ; agita violentament el món ; fa l ’ hivern més veritable . És com haver de canviar d ’ estació com qui canvia de vorera per buscar-ne una de més estable . Qui va dir que l ’ existència només és una acrobàcia entre cossos ? Potser ningú . Tot i així és cert . Qualsevol excusa és bona per buscar una abraçada . Tot acaba sortint -com el cuc que el colom treu de terra , com l ’ olor de l ’ aixella- . De sobte tot es torna accessible . Ell , per exemple . Estic aprenent a respirar-lo des de la llunyania . M ’ adapto . Avui tot és reproduïble en tres dimensions . Vull una bio-còpia teva , de la teva pell , dels teus ulls . Et prometo que quan la tingui deixaré tranquil l ’ original . M ’ aturo , no escric més poesia . Només afegeixo paraules als dies amb l ’ esperança de superar aquesta profunda olor de solitud que castiga salvatgement el meu trobador interior que voldria teixir versos que parléssin sobre el desconcert d ’ existir . Desconcert . Desconcert d ’ existir . Existir . Com les gavines famolenques que remunten terra endins seguint els rius d ’ abocadors
( continua a la pàgina següent )
Safareig Poètic | 18