AUTORRETRAT DE JIMENO La cara fosca mira des d ’ un fons torbat i dens entre les ombres verdes . Un ull aquós s ’ enclota esquerp sota la cella fosa i en solcs profunds com llaguts sura , callat com una roca . Entre les ombres dures l ’ altre ull com un pou s ’ amaga perdut , en el fred de la conca negra i un broll de cabells grisencs li colga els llavis . Però el semblant tosc , angulós vol sobresortir dels marcs estrets , eixamplar-se fins estendre ’ s en la sala , i observa amb fúria des del seu angle obscur , amb un posat fondo , inquietant , de solituds arrelades com tombes en els clots desgastats que li perforen les galtes . I un cau glaçat travessa el temps . Salta la pàtina i la lluna de l ’ escletxa obre un espill . S ’ atura el vent de dalt . Viatjo entre somnis deserts , camins desenfocats , albes cegades , quan mor l ’ ocàs i encén la lluna un cel suspès com una barca . I ara sóc jo , qui contempla darrere del llindar . I entro en l ’ ull que es vessa , com un llac soterrat en la cendra i em fonc entre paisatges i arbres de la ribera . Mentre , en el silenci , corren tèrboles les aigües del riu jauen esteses fondalades i dunes blanques , pins , barraques en la tela oblidada
CONXITA JIMÉNEZ
Veig el meu rostre nu en una finestra , tan nu que fins fa mal , mentre es desdobla un gest , i deixa estesa la memòria . La cullo a poc a poc , el vidre escola en un fragment el buit , la imatge em torna i quan em cerco en ella se m ’ esborra . Tan sols em queda el nom , que se m ’ imposa rere el contacte d ’ un record , rere una porta que s ’ entreobre vacil • lant com una boca .
Fujo de mi , fujo del rostre . Solca cada minut desarrelat la corba dura del temps com un estrat . Tan flonja la seva carn era una lluna absorta entre les meves mans febrils , en l ’ ombra dels seus cabells esllavissats . Confosa la seva veu , com una densa cova , fonia el llit en un gemec alhora que desprenia una frisança fonda . Però una dona a la finestra , sola , em mira fix , com si intuís cada hora que amaga el rostre despullat . El sotja i el meu passat li llisca fred , s ’ acosta , i el veu , i el perd , i el pren . No el vol . Tremola la seva mà subtil quan sent la forma de cada solc de llum que cau somorta tan dins de mi . Desitjo aquesta dona desesperadament , com si una força estranya m ’ empenyés on tot s ’ ensorra i avanço , fins que trenco aquella corda que mai no veu ningú . Però ella em troba . Em troba rere un llenç la part més fosca .
CONXITA JIMÉNEZ ( De " La pell trencada ")
Safareig Poètic | 12