Revista Safareig Poètic núm 9 Revista Safareig_9 | Page 28

2019–2N SEMESTRE
La introducció a la jam sobre petons que va efectuar
l'Eduard López Mercadé:
Un petó és un petó, com diu la cançó. La immortal
cançó "As Time Goes By" de la immortal pel·lícula
"Casablanca". Toca-la un altre cop, Sam, diuen que li
diu Humphrey Bogart al pianista del seu cafè fictici. I
no importa que, en veritat, no digui aquesta frase. La
memòria s'aferra als mites, ja que els fabrica ella ma-
teixa. I el mite d'un petó de comiat a la boirosa escena
final del film pot ser un epítom d'un romanticisme
que avui pot semblar-nos caduc, però que encara ens
commou.
I què ens pot commoure més que un petó? En les se-
ves mil formes, el petó és l'essència del nostre desig
de contacte més íntim amb un altre ésser (humà o
no). És un, potser il·lusori, anhel de transcendir la
frontera de la nostra pell. Límit, doncs, de la nostra
capacitat de penetrar en altri, i alhora forma suprema
de manifestar aquest desig i de la seva mateixa limita-
ció.
Mil formes de petons, dic. Milers, vaja. I milers, mi-
lions, de poesies que han intentat reflectir, dominar,
controlar, atiar, desbocar, refrenar o expandir aquest
gest únic i universal que, en el mot que finalment s'ha
generalitzat més en el català que parlem al Principat,
ens recorda que té en el so un dels seus elements
constitutius.
Vegem, doncs, com el so dels mots han tractat dels
besos, dels petons, dels òsculs, en el llegat poètic que
hem rebut, entre tantes generacions que l'han practi-
cat.
28