Revista Safareig Poètic núm 7 Revista Safareig_7 | Page 19

2019–GENER-JUNY
19
M. DOLORS VALLVERDÚ Pàtria dolguda et sento com palpites
i arrenques plors de pluja, lentament.
EM PESA UN CEL DE PLOM L’ULL DE L’UNIVERS
Em pesa un cel de plom i d’agonia,
un aire humit i dens de desesper,
sota la massa compacta que infonia,
des fa molts anys, espant sobtat als ulls. L’ull de l’univers
engoleix ombres
amb la por del creixent.
Quina espera més dura nit i dia,
flagell dels segles, difícil d’aturar.
Quanta tristesa s’han empassat amb llàgrimes
les mirades que no ens veuen ja;
pols de la terra i vagareig dels aires
sempre a l’aguait d’un món hostil. Per un camí d’arestes i d’angoixes
D’un món que parla de cadenes
amb un jou infrahumà sempre amatent. s’ha tornat cant que fa la nit.
Miro la mar, la mar sense color;
dolor suspès... La nit, sempre la nit,
¡Quanta agonia aquestes hores tristes
mentre el silenci esbotza el crit del cor!
plora el meu jo que ha sobreviscut
i el ressò permanent de les infàmies
…/...