Revista Safareig Poètic núm 7 Revista Safareig_7 | Page 17

2019–GENER-JUNY
TARD O D’HORA
(Fragments)
I
Tard o d’hora brostaran, al jardí, vora la tanca,
geranis vermells, d’aquells esqueixos
que vam plantar la passada primavera.
Encara serà hivern, i l’ombra s’arrepenjarà
a la paret del fons, arrapada a l’heura.
Relliscarà el darrer raig de sol fins a la carena
d’un cel esquinçat en el llençol de la tarda.
La seva llum daurada vorejarà a les palpentes
el capvespre, encara blau, en difusa espera,
desfilant el teixit del temps pels camins de l’a-
ire,
sobrevivint a la posta,
al desig del dia que es tanca.
Planaran gavines fregant l’herba,
cap a l’aurora immensa, sense límits,
d’un mar que les portarà lluny.
L’ocell que canta agut farà el niu a les branques
més altes.
Res no ens prendrà aquests instants de silenci.
II
Tard o d’hora vindran dies esglaiats,
despertant-nos amb l’innocent enyor
de la tardor madura;
dies on la pluja es perdrà per horitzons de mi-
ratges,
sortint del profund de l’aigua;
dies amb una mena de tendresa en el temps,
per viaranys en trànsit cap a la veu,
i tot serà calma en la remor del viatge,
dins la cúpula del silenci absolut del món.
Tornaran a enlairar-se les gavines,
de puntetes cap al crepuscle,
per cels trencats ancorats al tombant de la tar-
da.
Per un instant, el seu vol serà com una dansa,
frec a frec amb l’ona, acaronant el mar,
esbrinant, al bell mig de l’oratge,
l’instant precís del llampec esquinçant l’aire,
planant al dictat del vent,
en l’hora baixa d’un temps espadat
caient a plom per l’aiguamoll de la tarda.
17
III
Tard o d’hora tornarà a fugir la tarda,
nimbada de transparències,
deixant-nos orfes uns quants moments encara,
esmunyint-se pels finestrals del capvespre,
seguint el rastre d’ones esbrocades,
de marees extraviades,
pels boscos on dormen plegats els instants,
la llum dels fars i la memòria.
Al cau de les paraules que no ens atrevim a dir
faran cap les ones que no tornen a les platges,
mentre s’exhaureix el dia i es pensa infinita la
posta,
darrere de cortines blaves en l’aiguamoll de la
tarda.
Perduts entre mil silencis,
els corriols dels mots sempre ens tornaran a
casa.
Fugirà el temps, creador d’oblits,
enduent-se petits fragments
de la poca tardor que ens quedava.
Tornaran d’enlloc les petjades dels nostres
dies,
llaurant els solcs del darrer silenci.
Aureli Trujillo