Per tal de dur a terme aquestes sessions de psicomotricitat, és imprescindible donar temps i un espai propici als infants. Aquest espai hauria d'incloure materials diversos com: figures geomètriques d'escuma, matalassos, miralls, cèrcols, túnels, materials rígids, espatlleres, teles o gronxadors, que els infants puguin utilitzar per construir, escalar, gronxar-se o simplement amagar-se una estona.
Un dels papers que té el mestre a la sala de psicomotricitat és el de posar les mesures de seguretat necessàries per tal que els infants no es trobin materials o espais on es puguin fer mal. Tot i així, sovint són els adults els que senten més pors durant la sessió. Per aquest motiu és fonamental que els adults prenguin consciència de no transmetre les pròpies pors als infants, i deixar que siguin ells mateixos els que construeixin les seves pròpies pors i decideixin quins riscos vol córrer. Cada infant valora en quina situació es vol arriscar i en quina no, de quina manera vol posar a prova les seves capacitats o si se sent preparat per fer un salt o un moviment concret. L'autèntic perill és prendre riscos desconeixent les pròpies capacitats o limitacions. Per aquest motiu, cal donar a l'infant l'oportunitat de provar-se si mateix i que aquest valori el perill de cada situació, perquè pugui saber de primera mà el que és (o no és) capaç de fer.
137 La Cellera Nº3 Juny 2017