Somriures perduts
Els raigs de sol travessaven la finestra provocant que els meus ulls s’obrissin. Vaig intentar tornar-los a tancar però de res va servir, ja estava completament desperta. Vaig seure a la cantonada del meu incòmode llit. L’habitació on estava era molt lletja. Parets blanques i brutes, armaris descolorits i mobles vells. No s’assemblava gens a la meva habitació, Molly. Ella estava encara dormint. Tenia el típic aspecte de noia abandonada i dolenta. Els seus cabells eren color rosa, tenia pírcings per tota la cara i tatuatges per tot el cos. Tant el seu aspecte com la seva personalitat era tot el contrari a mi. Jo no tenia cap tatuatge ni cap pírcing. Els meus cabells eren d’un color castany clar, llargs i ondulats. Els meus ulls, color blau com l’oceà i la meva pell pàl·lida com la neu. En l’única cosa en la que ens assemblàvem era en l’estructura física. Les dos érem d’alçada mitjana i de figura prima. I les dues, malauradament, ens trobaven vivint en un orfenat.
Aquí no tenia a ningú. Tots anaven a la seva i si algú em parlava era per dir-me que m’apartés del seu camí. A més només portava tres des tancada a aquesta ‘presó’ així que encara no havia tingut temps de fer amics. Amb la meva companya d’habitació no em portava molt bé. Érem de mons tan extremadament diferents que no podíem mantenir ni una conversació sense que una no hi estigués d’acord. Per aquella raó vam decidir no parlar-nos.
El mateix orfenat feia servir de llar i de escola. Em vaig dirigir a la cafeteria per esmorzar alguna cosa, abans d’entrar a classes. Vaig comprar-me un croissant i un cafè i vaig seure sola a una taula aïllada de les altres.
De camí a l’aula on m’hi estaria fent classes durant les següents 5 hores, vaig fixar-me en la gent que hi havia pel passadís. Tots tenien les mateixes pintes que Molly o encara pitjors. Per no mirar per on anava vaig xocar amb alguna cosa. Al pujar la mirada vaig veure que no era una ‘cosa’ precisament. Vaig fer dos passos enrere i em vaig fixar en la persona que en aquells moments m’estava cridant.
-Mira per on vas! Es per aquesta raó que tenim ulls, no per una altra cosa!- va dir aquell noi de cabells castanys i ulls coberts per unes ulleres de sol que es trobava davant meu. Ell continuava cridant-me però jo estava massa distreta completament el seu perfecte rostre. Semblava tenir la mateixa edat que jo,