Em va explicar que estava vivint en aquest orfenat des que va néixer. Els seus pares el van abandonar quan ell era solament un nadó. Em sabia greu per ell, però em deia que a ell no li afectava ja que ni tan sols se’n recordava d’ells, tot el contrari a mi.
Vaig acabar explicant el que no havia explicat a ningú, la mort dels meus peres. Ho recordava com si hagués sigut ahir mateix, però ja havia pasta gairebé un any: Estava a casa d’una amiga celebrant una festa. Els meus pares no sabien que jo m’havia escapat de casa per anar a la festa. Hi havia gent borratxa i la música estava molt alta. Gairabé a les tres de la matinada vaig rebre una trucada. Havia d’anar directament a l’hospital. No m’havien donat molta informació, però si sabia que els meus pares no estaven en bon estat. Vaig estar allà hores fins que em van comunicar que ells havien patit un accident automobilístic i havien mort. Van ser els pitjors moments de la meva vida. Si jo no hagués anat a aquella festa ells no haurien sortit de casa per buscar-me i no els haurien matat.
En poques paraules, aquesta era la raó per la qual havia deixat de somriure. No tots perden els seus pares als disset anys. El pitjor de tot, era que jo era la culpable de tot i no tenia cap màquina que em portés al pasta per arreglar-lo.
Era la primera vegada que parlava sobre el tema. Diuen que de vegades és millor desfogar-se amb qui no coneixes i tenen raó, en aquell moment em sentia millor, però no del tot bé.
Els dies passaven i l’amistat entre Luke i jo anava creixent. Passàvem tot el temps junts. Però això ja s’acabava. Ell ja havia fet els divuit anys, és a dir, que ja podia marxar de l’orfenat i allò faria. El dia que va marxar, el vaig recordar per tota la meva vida, uns segons abans de pujar al taxi va donar-me un però als llavis i juro que no vaig sentir papallones, sinó elefants.
(3 anys després)
La meva estància a l’orfenat va quedar al pasta. Des d’aquell dia no vaig tornar a veure a aquell noi que tants bons records em portava. Em trobava a la platja prenent el sol juntament amb la meva parella, un noi que havia conegut poc després de sortir de la «presó». L’estimava molt i pensava que ell era l’indicat per passar tota la meva vida. Alguna cosa va canviar allò. Al pujar la vista vaig trobar-me amb la mirada de Luke. Seria possible que aquells sentiments per ell encara no haguéssim marxat?
Èrika Fèrriz 2n ESO A