Jo vaig agafar un quadern i vaig posar-me a dibuixar coses sense sentit ignorant la presència del noi que hi havia a l’habitació. Al final vaig acabar reproduint l’escena on els assistents socials m’internaven. Aquells records quedarien gravats al meu cap per sempre, tan de bo poguessin esborrar.
De sobte vaig sentir com algú s’apropava per darrere. Vaig girar-me bruscament quedant així a pocs mil·límetres de la persona que es trobava davant meu. Vaig moure’m cap enrere incòmoda. Per què m’havia espantat així?
-Jo... ho sento, només volia veure que dibuixaves- va dir ell.
-No passa res, deixa-ho estar- vaig parlar per primera vegada en un llarg temps.
-M’has parlat! He arribat a pensar que eres muda- va respondre’m.
-No... el que passa és que últimament no parlo molt, a més a més que no tinc amb qui parlar.
-Ah... i escolta, què era allò que estaves dibuixant?
-No m’agrada parlar sobre el tema.
-Ah... d’acord... crec que hauria de marxar- va dir per després sortir ràpidament per la porta. No sé què passava, però em posava nerviosa estar a prop d’ell.
Als pocs minuts vaig caure en un son profund.
Al dia següent vaig trobar-me amb Luke pel passadís acompanyat d’altres nois. Pensava que avui em saludaria però no, va passar completament de la meva cara.
Passaven les setmanes, allò de que potser em tornaria boja s’estava complint. Portava un mes sencer sense parlar amb ningú. A vegades cantava mentre em dutxava, però no tenia res a veure amb cap tipus de relació social.
Feia bon dia. Vaig sortir fora de l’edifici i vaig asseure’m sota un arbre que hi havia als jardins a escoltar música. Els ulls se’m tancaven, estava molt còmoda. Allò va canviar quan vaig sentir algú que deia el meu nom. Vaig pujar la mirada i allà es trobava en Luke. Vam parlar una estona i em va fer bé parlar una mica sobre les meves emocions. Gairebé podríem dir que érem uns desconeguts, però per alguna estranya raó em sentia bé al seu costat.