Capítol 4
Vaig anar a dormir molt desconcertada. No podia assimilar com d’un dia per l’altre, o això creia (ves a saber quant de temps havia estat dormint), la meva vida havia canviat per complet. Havia passat de ser l’Adama, una noia avorrida en una casa avorrida rodejada de gent avorrida, a ser la Katara, una noia que havia de salvar un món juntament amb un drac que ni tan sols sabia del cert si existia. Estava feta un embolic.
Durant els següents dos mesos en Neko em va donar classes de com utilitzar la espasa i em va ensenyar la seva. Aparentment una espasa vella i inútil, però si giraves l’empunyadura s’encenia amb flames i es tornava molt més forta i resistent. Ell li deia Domivat. Ens vam passar un munt de dies buscant per aquells laberints al misteriós drac que havia d’ajudar-me a salvar el món. Si ho miraves així sonava absurd, tot això havia de ser un somni. No podia estar passant de veritat. Els dracs no existien, no hi havia cap món paral·lel a la terra ni cap Katara. Ho estava somiant tot i començava a voler despertar d’aquest somni. No vam trobar res.
Un dia vam decidir anar a les coves de Pargo, on hi havien possibilitats de trobar el drac que buscàvem. Ningun dels dos va dir cap paraula fins que no vam arribar a les coves.
-Estàs segur de que aquí hi podem trobar el que busquem?
-Completament.
Ens vam endinsar per aquell cova laberíntica durant tot el dia buscant-lo. Buscàvem un drac. Ja no era suficientment estúpid buscar una cosa que no saps ni si existeix, si no que a sobre no saps ni on l’has de buscar! Volia tornar a casa amb la meva mare i el meu germà hiperactiu, no volia quedar-me aquí ni un segon més.
-Ei has vist això?
-El què?
-Vine, aquí he vist una cosa que es movia... Hola? – va dir – Hola?! – va tornar a repetir més fort i va ressonar per tota la cova.
-Neko deixa-ho, aquí no hi ha ningú.
-No, sento la presència d’ algú... – l’ombra d’alguna cosa corrents per la cova i el so de les petjades brusques i maldestres ens va cridar l’atenció – allà mira! Corre!
Vam córrer darrere d’aquella ombra fins que va ensopegar amb una pedra i va caure al terra.
-Qui ets i per què ens espiaves!? – va cridar-li en Neko mentre l’agafava per la samarreta.
-No! Jo no he fet res! Em dic Bruno! – Era un nen d’uns 12 anys pàl·lid i baixet i aparentment inofensiu. Duia uns llargs cabells que li queien desordenadament pel front i uns ulls negres amb les pupil·les súper dilatades, més foscos que la foscor de la cova. Anava vestit amb una roba molt vella i trencada – no os estava espiant! Jo només visc aquí amb el Yandrak!