Perifèria. Cristianisme, Postmodernitat, Globalització 6/2019
Al segle passat els partits tenien un pro-
jecte polític estructurat i es podia distingir
amb una certa facilitat tot una gradació
des de la “dreta” fins a “l’esquerra”. Avui,
passa el contrari. Pocs són els electors
que puguin definir les diferencies ideolò-
giques entre, per exemple, el liberalisme
i el neoliberalisme, entre una socialdemo-
cràcia i una democràcia cristiana, o enca-
ra entre una democràcia social i un social
liberalisme, etc. de comunicació escrits i audiovisuals, on
es difícil trobar-hi quelcom representatiu
de la societat. Malauradament, el ciutadà
té la sensació que els polítics arriben al
“poder” pels seus “talents mediàtics” i no
perquè siguin socialment coincidents amb
els seus electors o, si més no, pròxim a
ells. S’accelera el distanciament entre els
governs i la societat, entre els represen-
tants i els representats, en tant que l’en-
dogàmia de la classe política prospera.
Per a molts joves, escriu Joaquín Estefania
en el pròleg de l´obra Derecha e izquierda
de Norberto Bobbio (Ed. Alfaguara, 2014),
“la política tal com es coneix (i l´esquerra
que la practica) ha deixat de ser una acti-
vitat articulada, una recerca de solucions
que s´assoleixen amb l´esforç, l´estudi dels
problemes i d’un elaborat discurs, per fo-
namentar-se en un desig de “fer coses”,
d´actuar i fins i tot de barallar-se, perquè
els altres se n’adonin, o fins i tot per donar
una lliçó al contrincant”. El propi Bobbio
(filòsof i polític destacat del socialisme ita-
lià, i membre de la resistència antifeixista)
conclou en el seu treball que “és inútil se-
guir dividint l’univers polític seguint el cri-
teri de les ideologies contraposades quan
ja no existeixen” (Bobbio., 2014, p. 47). La historia de la desil·lusió dels ciutadans
no és quelcom de nou. El que succeeix
és que està prenent una dimensió inqui-
etant, frustrant i fins i tot menyspreable.
El divorci entre el poder i la política ge-
nera un nou tipus de paràlisis, soscava
l’acció política necessària per l’eficiència i
mina la confiança en el compliment de les
promeses dels governs. I davant del per-
ceptible fracàs de la política comencen
a sorgir massius moviments populistes
sense cap criteri filosòfic, ideològic o ètic.
Son moviments experts en la mobilització
dels afectes i les il·lusions, amb la seva
acció discursiva dirigida exclusivament a
implementar, reforçar i sobretot manipu-
lar sentiments, amb la finalitat d’assolir el
“poder”. Cada cop més i a tot arreu la po-
lítica és ocupada pel marketing, la imat-
ge, els efectes especials, la superficialitat,
les argúcies, els enganys, les trampes, la
imitació, les falsedats, les disfresses, les
simulacions i les aparences.
En aquest segle XXI l’estratègia electo-
ral reposa més sobre la construcció d´i-
matges en les quals la personalitat dels
“líders” ocupa un lloc preeminent, que en
propostes polítiques concretes. L´escena-
ri públic es veu administrat per un conjunt
d’especialistes en màrqueting, experts en
comunicació, sondatges d’opinió, mitjans
L’antropòleg hindú, Arjun Appadurai, pro-
fessor a la càtedra Goddard de Comuni-
cació a la New York University, qualifica la
89