Perifèria. Cristianisme, Postmodernitat, Globalització 6/2019
Jesús, per afable que fos. I amb això, de
retruc, se sentirien provocats. L’enfronta-
ment no es podria aleshores evitar, cosa
que, probablement, comportaria el que
Jesús vol impedir: la lapidació de la víc-
tima. Per aquest motiu eludeix fins i tot
l’ombra d’una provocació” 63 .
Normalment, quan reconeixem l’esta-
tus d’“agressor” a un col·lectiu o a una
nació tendim a esborrar la cara, moltes
vegades amable, d’individus concrets
que d’alguna manera pertanyen al col·
lectiu o nació agressora. La identitat de
la víctima es construeix de forma mi-
mètica, desfigurant i deshumanitzant
al col·lectiu que considerem enemic
com si aquest fos un tot orgànic. Tren-
car l’espiral mimètica d’odi i desitjos de
venjança requereix esforços repetits per
reconèixer l’altre, no d’acord amb una
imatge col·lectiva deshumanitzada, sinó
com un ésser humà amb el qual com-
partim la mateixa humanitat. No és fàcil
girar la mirada cap a la pròpia injustícia
i reconèixer la nostra participació en les
rivalitats mimètiques en algun aspecte
J. Arcenillas, Children’s Diaspora
63
Ibíd.,
de la nostra vida familiar, comunitària,
nacional o social. No és fàcil de renun-
ciar a les represàlies i a la venjança en
totes les seves formes. Tractar d’esca-
par de la nostra propensió a la mimesi
i a la violència requereix l’assumpció de
la nostra pròpia responsabilitat en elles
i posar el focus en com contínuament
generem víctimes, fins i tot quan procu-
rem defensar-les i protegir-les.
Finalment, el cristianisme porta en els
seus gens el cosmopolitisme, la desmi-
tificació de la sang i la terra, de l’estat-na-
ció, l’ideal d’un món sense fronteres 64 i la
crítica a qualsevol tipus d’identitat quan
aquesta es converteix en element d’ex-
clusió. Dit d’una altra manera, el cristia-
nisme no persegueix una uniformització,
una única identitat per superar les altres,
sinó que admira i fomenta la riquesa de
la seva diversitat, quan aquesta no su-
posa una dinàmica de “nosaltres” i “ells”.
Hem insistit abans que en l’actualitat ja
conformem una societat mundial sense
que la majoria dels actors siguin cons-
cients d’estar participant en el mateix
sistema social. Doncs bé, el cristianisme
no renuncia a la possibilitat d’esbossar
un “nosaltres” que arribi a la humanitat
sencera i no només a una comunitat
nacional o continental. Amb això no es
64 Això porta a plantejar la necessitat d’una
ciutadania global que superi el model estret d’Estat-
nació, a fomentar unes institucions mundials que
defensin els drets humans de totes les persones, a
buscar la participació democràtica en tots els ordres
del poder, i a frenar els excessos dels mercats,
l’exclusió social i la degradació del medi ambient.
J. Corominas, “De les democràcies d’estat a la
democràcia cosmopolita”, Revista Perifèria, 2014.
157