Perifèria. Cristianisme, Postmodernitat, Globalització 6/2019
sentit de crear checks and balances al qui
mana), i establir una intermediació d’inte-
ressos i de representació política amb la
fita d’atenuar el conflicte i la polarització, i
amb la intenció de crear deliberació.
És innegable doncs que el populisme
no és una “ideologia” en el sentit fort, tal
com s’ha exposat a l’inici d’aquest text,
sinó més aviat una estratègia discursiva i
de significació que vol orientar la política
com una activitat confrontativa, excloent i
centralitzada sense elements que suposin
una contenció del poder quan el populis-
me el controla. És a dir, es tracta d’una
estratègia que pot crear de forma ràpida
i contundent moltes millores socials, però
també -amb la mateixa celeritat- pot fer
estralls polítics i a la convivència.
J. Arcenillas, RedNote
És per això que crec que el populisme
més que una ideologia pot interpretar-se
com un cert tipus de “cultura política” en-
tesa -tal com assenyalen Gabriel Almond
y Sidney Verba -com un determinat sis-
tema d’actituds o predisposicions com-
partides per diversos subjectes. Canòni-
cament es defineix la cultura política com
l’atribut d’un conjunt de ciutadans que
segueixen una mateixa pauta d’orientaci-
ons davant de la política. Així podríem dir
que hi ha una “cultura política populista”
quan es coincideix en una posició defe-
rent davant l’autoritat del líder, quan no
hi ha cap inclinació a complir obligacions
legals si aquestes no estan d’acord amb
els designis polítics pretesos, quan no hi
ha tolerància enfront dels que discrepen,
i quan es titlla de traïdors als qui pensen
diferent i són de l’oposició.
Dit això cal preguntar-se també: ¿Aquest
tipus de cultura política està en declivi o,
per el contrari, en ascens? Sento respon-
dre dient que possiblement està en as-
cens per diverses raons entre les quals
en destaco tres. La primera és pel pro-
cés d’empobriment i reestratificació de
la societat que s’està experimentant du-
rant els darrers 15 anys, un factor que ha
suposat que un sector important de les
classes mitjanes estiguin molt enfadades
i rebutgin la política tradicional i les insti-
tucions existents culpabilitzant-la de tots
els mals que pateixen. El segon és l’apari-
ció de lideratges personalistes i demagò-
gics que prometen mesures contundents
i ràpides per “arreglar” els problemes, tot
assenyalant bocs expiatoris i demanant
“mans lliures” per a poder fer les seves
polítiques sense els controls legals i insti-
tucionals. I el tercer, el poderós efecte de
les noves tecnologies de la comunicació
que han trencat els elements d’intermedi-
ació propis dels mitjans de comunicació
tradicional, i que han pogut crear i esten-
dre “veritats mentideres” (fake news) en
128