16
Montserrat Anguera
ulls paren esment en les paperetes dels exàmens. Observa les
notes. Oh què bones! Llegeix els noms que les encapçalen: llatí
vulgar i medieval, lingüística general, dialectologia, fonètica,
paleografia... Quins sospirs! Amb aquests sospirs es tradueix
tota una sèrie d’emocions: l’emoció de la joventut viscuda amb
goig i ara perduda però no oblidada, de les alegries de rebre
una papereta amb la nota màxima, de les celebracions amb les
amigues que també han reeixit... S’atura pensant que ara les
paperetes, fulls que es lliuraven a l’alumne perquè s’assaben-
tés de la nota obtinguda, ja no existeixen. Aquelles emocions
d’aixecar el braç per agafar-les de la mà del conserge que les
repartia, aquella gatzara amb les companyes en assabentar-se
que han passat el curs i moltes d’elles amb bones notes, la pers-
pectiva d’unes bones i merescudes vacances... Tot això ha
desaparegut. Ara els alumnes en tenen prou en mirar el mòbil i
ja coneixen les seves qualificacions, ja ho saben tot. Hi ha algu-
na emoció en tot això? Ho demanaré als nois i noies que venen
a passar una estona amb mi i m’assabenten de les seves coses.
Soc amiga dels avenços, del progrés, però sospito que algunes
coses que sens dubte milloren la vida i ajuden positivament no
poden suplir les efusions, els entusiasmes i els estremiments de
goig que sentíem en tenir a les mans allò que tant desitjàvem
i en poder confirmar que ho havíem aconseguit. L’espera ha-
via valgut la pena. L’espera mentre els professors corregien els
exàmens, els avaluaven i, finalment, escrivien la nota, fatal o
alegre, que queia a les nostres mans. La nota negativa signifi-
cava un estiu penitent amb els llibres a la mà, mentre les notes
victorioses volien dir: Vacances! Amb el pensament ja feia les
maletes: muntanya, platja, algun viatget... Per a mi representa-
va el Port de la Selva i les seves esplèndides cales, l’exercici de
remar i de nedar, de ballar sardanes i expandir-me per les po-
blacions de l’entorn aprofitant les alegries d’alguna festa major.