LA LLARGA NIT DEL DIMECRES
N O TÉ SON. Encara és d’hora per anar a dormir i ella se sent
desperta, molt desperta, qui pensava anar a dormir? Asseguda
confortablement a la seva butaca preferida recolza el cap i tan-
ca els ulls, no necessita tenir-los oberts per concentrar la visió
en tot allò que l’envolta i que coneix tan bé, que l’acompanya
des de tants anys dia rere dia; no, ella desitja submergir-se en
esdeveniments anteriors, en coses viscudes que li parlen d’ale-
gries o de dolors, d’angoixes després superades i també de joies
impensades, de sorpreses, de tot allò que ha viscut des de la
infantesa amb els pares i després amb en Blai, el seu estimat
marit, amb qui ha compartit mitja vida.
No té fills, però el seu tarannà obert, alegre i comprensiu
ha fet que s’hagués vist sempre rodejada de gent jove que li ha
alegrat els dies. Ben mirat, sense aquestes contingències, ara
s’hauria sentit ben sola.
El dia ha transcorregut tranquil, ha llegit el llibre que tenia
començat i ha dedicat una bona estona a tafanejar en els vells
apunts de les assignatures llunyanes de quan era jove i s’asseia
als bancs de la vella Facultat. Encara els guarda. Què hi fan
aquests vells papers en aquest calaix? La Mònica és afeccionada
a fer memòria de coses viscudes repassant documents referits a
la família, fotografies que fixen moments feliços... Ara els seus