L'AUDITORI DE BARCELONA 20/21 TROBA'T AMB LA MÚSICA AU_Llibre_Cicles_03 | Page 4

... en art, com en tota cosa,
només podem edificar sobre
un fonament resistent: sense
recolzament, no hi ha moviment.
El mer fet d’escriure la meva obra,
de posar-se, com s’acostuma a dir,
“mans a l’obra”, és inseparable,
per mi, del plaer de la creació. Jo
no puc separar l’esforç espiritual
de l’esforç psicològic i de l’esforç
psíquic; se’m presenten en un
mateix pla i no pas de manera
jeràrquica. [...]
La funció del creador és de garbellar
els elements que li arriben, perquè
cal que l’activitat humana s’imposi
límits. Com més controlat, limitat,
treballat és l’art, més lliure és.
Personalment, sento una mena de
terror quan, en el moment de posarme
a treballar i davant la infinitat de
possibilitats que tinc al davant, tinc
la sensació que tot m’és permès. Si
tot m’és permès, el millor i el pitjor;
si res no m’ofereix resistència, no
és concebible cap esforç, no puc
posar fonaments enlloc i qualsevol
intent que parteixi d’aquesta base
serà en va.
Estic obligat a perdre’m en aquest
abisme de llibertat? A què em
puc aferrar per escapar-me del
vertigen de què sóc víctima davant
la virtualitat d’aquest infinit? No
moriré, però. Venceré el meu
terror i em reconfortaré pensant
que disposo de les set notes
de l’escala i dels seus intervals
cromàtics, que al meu abast hi tinc
el temps fort i el temps feble, i que
en això hi tinc elements sòlids i
concrets que m’ofereixen un camp
d’experiència tan gran com aquest
infinit vertiginós i torbador que fa un
moment m’espantava. És d’aquest
camp, que n’extrauré les arrels, ben
convençut que les combinacions
possibles a partir de dotze sons
a cada octava i de tota la varietat
rítmica em prometen riqueses que
tota l’activitat del geni humà no
esgotarà mai.
Allò que m’allibera de l’angoixa
on una llibertat incondicionada
m’havia submergit és que sempre
tinc la facultat d’adreçar-me
immediatament a les coses
concretes que acabo de comentar.
No sé què fer-ne d’una llibertat
teòrica. Que em donin quelcom
finit, definit, matèria que només
em serà útil per a la meva operació
en la mesura que sigui adequada
a les meves possibilitats. Ella
se’m dóna amb els seus límits. Jo
li he d’imposar els meus. És així
com entrem, de grat o per força,
en el reialme de la necessitat. I
això no obstant, qui de nosaltres
ha sentit a parlar mai de l’art com
alguna cosa diferent del reialme
de la llibertat? Aquesta mena
d’heretgia s’ha estès arreu perquè
ens pensem que l’art es troba al
marge de l’activitat comuna. Però,
en art, com en tota cosa, només
podem edificar sobre un fonament
resistent: sense recolzament, no hi
ha moviment.
La meva llibertat, per tant,
consisteix a moure’m dins l’estret
marge que m’he assignat a mi mateix
per a cadascun dels meus projectes.
Encara diria més: la meva llibertat
serà més gran i més profunda com
més estretament limiti el meu camp
d’acció i com de més obstacles
m’envolti. Tot allò que em lleva
un obstacle, em lleva també una
força. Com més restriccions ens
imposem, més ens alliberem de les
cadenes que engavanyen l’esperit.
A la veu que m’ordena de crear, li
responc d’entrada amb por; però tot
seguit em tranquil·litzo prenent com
a armes les coses que participen
de la creació però que encara li
són exteriors; i l’arbitrarietat de la
restricció no hi és sinó per obtenir el
rigor de l’execució.
De tot això en conclourem la
necessitat de dogmatitzar a risc
de perdre el nostre objectiu. Si
aquesta paraula ens molesta i ens
sembla dura, ens podem abstenir de
pronunciar-la. No per això deixarà
de contenir el secret de la salvació:
«És evident –escriu Baudelaire– que
les retòriques i les prosòdies no són
tiranies inventades arbitràriament,
sinó una col·lecció de regles exigides
per la pròpia organització de l’ésser
espiritual, i mai ni la prosòdia
ni la retòrica no han impedit
que l’originalitat es manifestés
plenament. El contrari, és a dir, que
han ajudat a l’eclosió de l’originalitat,
seria infinitament més cert.»
Igor Stravinsky
“Poètica musical.
En forma de sis lliçons”
(1947) © Accent Editorial
L’Auditori inicia una
nova etapa amb una
programació en forma
de trilogia dissenyada
a partir d’un relat artístic
unitari. Us proposem un
recorregut musical inspirat
en un cicle vital de tres fases,
representat per un procés
de gènesi (Temporada 20-21:
La Creació), desenvolupament
(Temporada 21-22: Amor-odi)
i final (Temporada 22-23:
Mort o retorn). Tres conceptes
interrelacionats que articulen
tota la programació de
l’equipament entre setembre
de 2020 i juliol de 2023.
El primer tram d’aquest viatge
de tres anys se centra, doncs, en
La Creació. L’abordarem des de
diferents perspectives, indagarem
en el concepte de creació divina
de les religions monoteistes, però
també en la idea de la creació
artística, fruit de la necessitat
humana. La programació esdevindrà
un prisma de les diverses òptiques
que abasta aquesta reflexió. En
aquest marc, podrem sentir obres
com ara La creació de Haydn o In
Seven Days de Thomas Adès, per a
piano, orquestra i vídeo.
L’AUDITORI 20-21
Primer moviment
Goethe considera l’art com un producte de
la natura universal sota l’impuls particular de la
natura humana. Això vol dir que entre el producte
de la natura i el producte de l’art no hi ha cap
contrast essencial, ans al contrari, allò que nosaltres
considerem i anomenem com una obra d’art no és una
essència més que un producte de la natura universal.
Anton Webern
Qüestionarem la idea de creació
musical: es pot crear música del nores?
Per fer-ho, ens fixarem en obres
basades en altres obres o fragments
musicals, com és el cas de Rendering
de Luciano Berio, composta sobre
els esbossos de la Simfonia n. 10 de
Franz Schubert. El tractament de
músiques concebudes a partir de
materials preexistents ha estat un
terreny fèrtil al llarg de la història.
Com a exemples més recents,
oferirem concerts amb mostres
samplejades i electrònica o sessions
per a giradiscs.
Explorarem el concepte d’autoria
en la música popular, la música
improvisada i la nova creació sonora,
amb cançons que es transmeten per
tradició oral, obres amb partitures
obertes –en què l’intèrpret esdevé
co-creador de l’obra– i propostes de
creació col·lectiva.
Observarem el context de la creació
musical. Pot ser aliena, l’obra, a
la realitat social, històrica i fins i
tot personal del seu creador? El
llegat musical que coneixem és
un reflex fidel d’allò que va existir
o una selecció que no s’escapa
dels paradigmes imperants? En
el terreny de la música antiga,
pararem atenció a les absències al
repertori occidental, i posarem llum
a creacions anònimes i repertoris
desconeguts. I en aquest exercici,
farem un èmfasi especial en la
programació de compositores del
passat, oblidades per un cànon que
les ha silenciat permanentment.
Emprenem, doncs, un nou camí que
articula tota la programació sota un
projecte artístic integral i que genera,
alhora, noves portes d’entrada
perquè el públic de L’Auditori, en tota
la seva diversitat, tingui el seu espai
de trobada amb la música.
Robert Brufau
Director de L’Auditori
“El camí cap a la nova música”
(1932-33) © Antoni Bosch, editor
6
7